La mentida permanent

Articles importants han assenyalat, en aquest mateix diari, l’enorme quantitat, i qualitat, de mentides escampades pels artífexs del sobiranisme des de fa una colla d’anys. L’article d’avui estarà dedicat a analitzar, uerbatim, el discurs que va fer la presidenta del Parlament arran de la posada en marxa de l’article 155 de la Constitució per part del Govern de l’Estat.

La presidenta, acompanyada només de la part còmplice de la mesa, va començar dient: “El passat 10 d’octubre, el president del Govern espanyol va rebre una oferta de diàleg, de mediació i de negociació”. És sabut que el nostre president, com ja va fer-ho Artur Mas, només estava disposat a negociar amb el govern de Madrid amb la condició que es contemplés, velis nolis, la possibilitat d’una DUI; cosa que no tenia cap versemblança després que el Tribunal Constitucional declarés il·legal aquest extrem. Després va dir: “La primera resposta a aquella mà estesa va ser l’empresonament de dues persones... únicament per les seves idees”. En primer lloc, no va ser una resposta del Govern espanyol, sinó una actuació del poder judicial, que és un poder autònom, aquí com a tota democràcia de patent; i la sentència cautelar no va ser per cap idea, sinó per uns fets d’alteració de l’ordre públic d’una certa gravetat. D’altra banda, els dos imputats no són polítics, són tan civils com la majoria de la gent del país.

I ve llavors aquesta frase: “Avui, el senyor Rajoy, amb una enorme irresponsabilitat política, ha traspassat tots els límits”. Qui ha traspassat tots els límits imaginables han estat el Govern de la Generalitat i els seus fidels. Immediatament diu una cosa grossa: “Ha anunciat un cop d’Estat de facto”. Complir la Constitució no és fer cap cop d’Estat; ho és riure-se’n i no complir-la amb desobediència flagrant. Hi afegeix: “Un cop a la democràcia a l’Europa del segle XXI”. Mai no serà un cop d’Estat, sinó tot el contrari, acceptar les lleis comunes; ho és no acceptar-les i desobeir tota mena de requeriments. Quant a això del “segle XXI”, ja és cosa de riure i costum verbal massa estès: la Història no va canviar radicalment, ni mínimament, entre el 31 de desembre de 1999 i l’1 de gener de l’any 2000.

Va parlar, encara, de “135 diputats que tenen tota la legitimitat per defensar els seus posicionaments”. No sembla que aquest fos el cas els dies 6 i 7 de setembre passats. I el següent: “La principal víctima d’aquesta acció sense precedents és la ciutadania de Catalunya”. Hauria hagut de dir que les víctimes són, en part, culpables, i l’altra part, majoritària, completament innocents. El que ara ve, encara va ser pitjor: “El senyor Rajoy pretén que el Parlament de Catalunya deixi de ser un parlament democràtic”. Dona! El parlament del nostre país va deixar de ser democràtic, de manera fefaent, els passats 6 i 7 de setembre.

Després: “Ens comprometem a defensar la sobirania del Parlament de Catalunya..., a defensar-ne les seves plenes atribucions, a defensar els drets dels 135 diputats a exercir les seves funcions”. No cal més comentari que aquest: la presidenta hauria hagut de comprometre’s igualment a respectar tots els articles de la normativa parlamentària.

Més endavant arriba la cançó ja instal·lada en la imaginació dels sobiranistes des de fa anys: “Els conflictes polítics es resolen políticament”. Resposta: els conflictes polítics es resolen políticament fins que atempten l’ordenament jurídic d’un Estat de dret. A partir d’aquest moment, es resolen per la via dels tribunals de justícia.

Per fi: “La ciutadania d’aquest país ens va escollir com a legítims representants, i com a servidors públics ens devem a ella”. Sembla demostrat que aquests “legítims representats” —o només una part d’ells, que representa menys ciutadans que l’altra part— només es deuen als ciutadans representats pels diputats independentistes.

La suma de mentides és tan enorme, que la presidenta faria molt bé de renunciar a presidir mai més el nostre Parlament, encara que tornin a guanyar els seus. Mentrestant, fixant-me bé en les fotografies que es publiquen d’ella contínuament —perquè li agrada molt el protagonisme i fer bullit l’olla; tant, que potser li hauria agradat tornar a l’ANC i deixar el Parlament en aquests moments difícils, que demanen una finezza que ella no té ni per error—, mentrestant, dèiem, veient imatges seves estampades, m’ha semblat observar que el nas se li fa més llarg cada dia que passa. Vet aquí com una petita anàlisi lingüística desacredita absolutament l’autoritat de la nostra presidenta.