(Sobre)viure després de la fi del món

La imatge de la Terra des de l'exterior, a milers de quilòmetres de distància, és la d'un planeta blau, un paradís de continents i oceans en què, com diu el tòpic, sempre s'ha assegurat que l'única cosa que es veu a aquesta distància de l'acció humana és la gran muralla xinesa. Però si poséssim una lupa a aquesta imatge proporcionada des que l'Apolo 17 la va captar el 1972, veuríem que els humans han modificat, i molt, aquest planeta, creant una nova pell, esquerdada i tatuada.

I ho han fet sense remei, segons els entesos, que alerten que si no es troba una solució, entre tots ens carregarem aquest món tal com ho coneixem. El gran repte de la humanitat aquests propers anys és un tema mediambiental i els intents per solucionar-ho, com els acords de París –que preveuen reduir en només dos graus centígrads la temperatura del planeta i zero emissions durant la segona meitat del segle XXI–, no han trobat el suport de tots els països. Sobre aquesta pèrdua del paradís i del món tal com el coneixíem, però també de l'oportunitat de canvi i la urgència d'un pacte entre generacions, l'actual i la que ha de venir, parla l'exposició Després de la fi del món, que obre les portes avui al CCCB de Barcelona i es podrà visitar fins al 29 d'abril.

L'art i la cultura no són aliens a aquest problema, que hauria de tenir una secció fixa als mitjans de comunicació de tot el món, sinó que aporten elements atractius que ajuden a visualitzar-lo i, per què no, a combatre'l. L'exposició del CCCB, en la línia d'altres treballs anteriors d'èxit com Big Bang Data el 2014 i Humans el 2015, aborda aquest tema a partir de vuit instal·lacions immersives i participatives. El punt de partida és que el món que coneixem s'està acabant i explica per què i com es pot, en la mesura del possible, alterar aquest destí fatal. No obstant això, no es tracta d'una “exposició apocalíptica, perquè és cert que s'està acabant el món, però en comença un altre que depèn de les decisions que prenguem avui”, segons Vicenç Villatoro, director del CCCB.

Comissariada per José Luis de Vicente, l'exposició inclou diversos escenaris als quals s'accedeix per unes àrees de descans, en què els espectador poden contemplar com l'ésser humà és la principal força transformadora del planeta, i supera la pròpia natura. Ho mostren les enormes fotografies de satèl·lits de la instal·lació Overview, de Benjamin Grant, en les quals podem veure des dels grans camps de plàstics d'Almeria, l'horta d'Europa, on es produeix el que mengem, fins a les grans zones d'explotació minera.

Després d'entrar en un àrea en la qual sorprèn passar per sobre d'una superfície d'aigua, comprovem que som a l'interior d'una zona d'assecatge d'una tela daurada. L'aigua, de fet, està contaminada pels colorants que se li apliquen i moltes altres teles que es fan a l'Índia i Bangla Desh per exportar la industrial de la moda occidental. El projecte Desteixit, de Kate Davies i Liam Young, mostra aquests tallers massificats, on l'explotació és la norma, i en una pantalla es compara amb l'última teixidora, que crea teixits amb fil d'or que queda a l'Índia.

Charles Lim yi Yong és de Singapur, un dels països més petits del món. “Som només un punt al mapa”, però el país no para de créixer, assenyala. Ho fa a costa de guanyar metres al mar abocant tones de terra que compra a Indonèsia i Malàisia. Lim ho mostra en un mapa on es veu a simple vista que el seu país ha crescut un 30% a costa del mar i un vídeo en què els camions no paren d'abocar aquest material, que provoca, on s'extreu, desforestació i problemes mediambientals de primer ordre, entre els quals hi ha el de la pujada del nivells del mar, que el 2100 podria haver arribat als 2,5 metres.

Immersiva i participativa és Mitigació del xoc, la instal·lació de l'estudi de disseny Superflux que proposar crear els nostres aliments en una de les habitacions de casa nostra. Es tracta d'una qüestió necessària per solucionar el problema que representa haver d'alimentar cada dia més de 7.000 milions de persones. En un apartament de l'any 2050 s'hi ha instal·lat un sistema de producció d'aliments (comprats a Ikea) en els quals garanteix xampinyons i enciams, entre d'altres.

L'exposició es tanca amb el muntatge de l'enginyera Natalie Jermijenko i la seva Clínica de Salut Ambiental, que busca establir noves relacions, un pacte, el mutualisme, entre les diferents formes de vida d'una ciutat que posa fi a l'explotació dels recursos i la submissió de les espècies a les nostres necessitats. Una clínica que hauria de ser més aviat una zona d'urgències.