La gran mentida

Després de la gran vergonya, la del pujolisme, ara estem patint de ple i cruament la gran mentida, la del procés independentista. La gran mentida ha arribat just després de la gran vergonya, i en sentit estricte també n’és la continuació. L’economista Francesc Trillas l’encerta quan diu que l’independentisme és la fase superior del pujolisme (L’Hora, 11 d’agost del 2017). Fins i tot es diria que sense la gran vergonya de la corrupció pujolista no s’hauria pogut organitzar la gran mentida de l’independentisme.

Les proves de la gran mentida van arribant, ara amb més rapidesa que lentitud, com ha anat passant també amb la corrupció del pujolisme, el tres per cent i el cas Palau. Els actors de la gran mentida, començant per l’insurgent en cap Artur Mas i seguint per la indiburgesia (burgesia independentista feta a redós del pujolisme, com la boliburgesia s’ha fet a redós del chavisme), són els senyals més sòlids de la continuïtat entre les dues grandeses: la fundacional de la vergonya i la crepuscular de la mentida.

La presidència de Mas es va cuinar als fogons de la Marta Ferrusola, fruit del consens dins el pinyol familiar i del partit. I l’enriquiment de l’entorn de familiars i d’amistats i servents va sortir del control del Diari Oficial de la Generalitat, amb les concessions, contractacions i serveis derivats d’una administració creada de nova planta i de creixement exponencial en els seus 30 anys d’absolut control polític, fora de set anys de travessia del desert.

Entre les dues grandeses no hi ha diferències morals. Patriotisme i enriquiment van associats en aquesta història. Els impostos són bons sobretot quan els paguen els altres. Tot està permès al servei de la nació, fins i tot la comissió del tres per cent, una part per al partit i l’altra per assegurar-se el futur. No parlem ja de la col·locació de fills, familiars llunyans i amics.

El mateix passa amb la justícia: només és independent quan va a favor. En cas contrari, està manipulada pel Govern de l’Estat. El pujolisme ho va organitzar molt bé, des del cas Banca Catalana, quan va denunciar l’acusació de la Fiscalia contra Jordi Pujol com “una jugada indigne” del Govern socialista i va llançar les masses i la seva televisió, TV3, contra el PSC. No gaire diferent a l’assetjament als guàrdies civils que van escorcollar el 20 de setembre la Conselleria d’Economia amb un mandat judicial per malversació, prevaricació i desobediència en relació amb l’1-O i no amb les ordres del Govern de Madrid.

Res s’entendria de la passió per separar entre legitimitat i legalitat si no hi hagués una llarga tradició de transgressió de la llei en una confusió entre interessos públics, nacionals, i interessos privats i familiars, fàcilment corruptibles o directament corruptes. Els qui ja tenen el costum de saltar-se les lleis per evadir els impostos es veuen així gratament estimulats a saltar-se la llei per fer-li el llit a l’Estat opressor i aconseguir la independència o, com a mínim, una ampliació del poder que ja tenen.

La gran mentida és també la tapadora de la gran vergonya. Aquesta és una altra i ben rellevant continuïtat política sota la qual hi ha la relació tant profitosa com vergonyant entre Convergència i el Partit Popular. És la tapadora de l’aliança sagrada entre burgesies corruptes, que es va escenificar al Pacte del Majestic i és la tapadora de les polítiques de retallades compartides que esclaten amb les protestes del 15-M, i de les quals Artur Mas es vol deslliurar a la brava amb el seu sobtat gir sobiranista.

La desconstrucció de la gran mentida no ha començat fins molt avançat el procés. Destaquen algunes aportacions periodístiques, com la que van fer Xavier Vidal-Folch i José Ignacio Torreblanca en aquest diari (Mites i falsedats de l’independentisme) o el llibre conjunt de Josep Borrell i Joan Llorach (Las cuentas y los cuentos de la independència). Però en bona part la desconstrucció s’ha fet gairebé tota sola, pràcticament sense que el Govern espanyol, tan acostumat a la bona entesa amb els nacionalistes, hagi fet res per desmuntar-la.

Ara, al final del trajecte, s’ha vist l’envergadura de les falsificacions que havien acompanyat la proposta d’independència. Gairebé tot era mentida, però n’hi ha prou amb triar tres exemples cabdals de com la realitat ha desmentit les fantasies de l’independentisme: ja hem vist que mai hi haurà Estat propi dins d’una Europa que està plenament identificada amb el soci que és Espanya; la Catalunya independent sense banca ni grans empreses difícilment serà el país pròsper i capdavanter que ens van dibuixar; i ara tenim una Catalunya dividida i esquarterada en lloc d’aquella unitat del poble català darrere l’objectiu patriòtic de la plena sobirania que ens havien predicat.

La gran mentida té una facilitat reproductiva prodigiosa, com ho demostra la darrera fabricació a la qual s’agafa l’independentisme com a darrer recurs argumental. D’acord, ens reconeixen, en contra del que ens havien dit fins ara, que no serem a Europa, serem més pobres i estarem dividits, però se’ns ha de reconèixer que som les víctimes d’un combat desigual en el qual novament Catalunya és atacada per les reminiscències de la dictadura franquista.

La munició per a aquesta última mentida ha vingut de fora, com sempre, i l’ha proporcionat el Govern del PP amb la seva maldestra actuació: primer, les ordres de la Fiscalia per interrogar preventivament 700 alcaldes per si volien posar les urnes als seus ajuntaments, després la intervenció desproporcionada i inútil de la força pública per evitar el ‘delicte’ de dipositar un vot a l’urna i, finalment, la presó incondicional per als dos Jordis com a sospitosos de sedició.

El resultat, certament espantós, és que una part de la població catalana ha viscut aquestes setmanes com una recuperació de l’antifranquisme, que els ha permès experimentar la clandestinitat de l’organització del plebiscit de l’1-O i la repressió després de la policia, mentre que la resta dels ciutadans s’han convertit en sospitosos de complicitat amb aquesta ‘dictadura fictícia’, afegint un motiu més de divisió i d’hostilitat entre catalans en funció de les seves idees.

Un periodista de TV3, per exemple, s’ha permès publicar al diari Ara una llista d’intel·lectuals i escriptors amics de la seva família –tots ells en llengua castellana– que acusa, sense proves, d’haver callat davant de l’actuació de la policia l’1-O, fonamentalment perquè han gosat explicar la seva posició contrària a la independència.

El mateix ha fet l’exrector de la Universitat de Girona Josep Maria Nadal, de nou a les planes del diari Ara, que sense cap mena de prova ha acusat ni més ni menys que de complicitat amb la policia espanyola l’escriptor Javier Cercas, que assenyala com si hagués “justificat l’actuació de l’1 d’octubre”, cosa que ha desmentit l’escriptor gironí en una carta al mateix diari.

L’esperit de delació i de venjança s’està instal·lant entre les files d’un cert independentisme, sobretot a mesura que s’acosta el final i es punxa la bombolla de la gran mentida. De fet, és el final ben lògic d’una aventura política que va començar dividint els catalans entre sobiranistes i unionistes, nosaltres i vosaltres, bons catalans i catalans dolents, en definitiva.

Entre els delators i confidents que es dediquen a aquestes feines brutes, destaca per la seva persistència i dedicació algun comissari polític que ja blasma anticipadament els catalans que no s’oposin a l’article 155 com si fossin els equivalents dels francesos col·laboracionistes amb el nazisme, assenyalats com la Catalunya de Vichy.

Això és Catalunya, però el que ens està passant pertany directament al món de les fake news que van portar a la victòria del Brexit al referèndum i de Trump a les eleccions americanes. Aquí ens està duent a unes experiències d'enfrontament civil realment inquietants, que haurien de fer reflexionar els qui les protagonitzen, no tant pel que signifiquen ara mateix, sinó sobretot pel missatge balcànic que contenen i que pot fructificar dolorosament en un futur immediat.