Els mandats de la CUP

Els 300.000 vots de la CUP han aconseguit fàcilment el que volien. Ningú s’atreveix a predir res després dels atacs al fonament jurídic de l’economia de mercat, de l’Estat de dret i de la monarquia constitucional. Havent sembrat tanta discòrdia entre els catalans, l’imperatiu okupa se sobreposa a set milions i mig de ciutadans amb la complicitat directa de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, dues proves fefaents que la classe política independentista no es nodreix de la meritocràcia. Són dos líders catastròfics i ruïnosos que han segrestat com han volgut la vida parlamentària al parc de la Ciutadella. Ara la seva tàctica victimista consistirà a reduir l’article 155 a una mena d’arribada dels bàrbars a les portes de Roma.

Entre Artur Mas i Carles Puigdemont han aconseguit una cosa semblant a un pronunciament propi del segle XIX però en ple segle XXI. No hi falten –més aviat hi sobren– condiments il·liberals i premoderns, aïllacionisme, conspiració delictiva, una estranya idea de la democràcia enfrontada a l’Estat de dret, un incompliment flagrant del que alguns considerem millor Constitució per a Espanya i per a Catalunya, enfrontament amb les dinàmiques econòmiques i de la globalització, desestimació del valor integrador de la Unió Europea. Mentre la societat catalana va vivint en les complexitats del nou segle, la Generalitat en mans d’una insòlita aliança d’antisistema, supremacistes de la Catalunya arcaica i agents de l’apolítica primària ha anat imposant els seus objectius, fins ara. En el que el secessionisme sí que es troba al segle XXI és en l’ús de l’arsenal digital i de faccions mediàtiques subvencionades amb diners públics.

El Gaziel més lúcid, que el nacionalisme no ha pogut reconvertir, deia que el separatisme creu que és impossible entendre’s amb la resta d'espanyols i, per posar remei a aquesta situació, proposa una cosa més difícil encara, que és desentendre-se’n violentament. És a dir, per no sentir-se amb forces per intervenir i influir a Espanya, decideix llançar-se a la tasca que més esforços inoperants pot requerir i que és la ruptura d’un vincle de segles. Gaziel afegia que “el separatisme és una il·lusió morbosa que encobreix una absoluta impotència”. Ho estem comprovant. Però, a diferència de l’època de Gaziel, Catalunya té ara un grau competencial d’autogovern que hauria deixat estupefacte Prat de la Riba. És la Constitució del 1978, una peça que cal abatre segons la CUP.

Més enllà d'aquesta foto borrosa d’ara mateix, la Catalunya real, la que se sent perplexa davant del que passa, la temorosa de la inseguretat jurídica o de la marxa d’empreses, o l’explícitament poc inclinada a l’independentisme, ocupa un lloc secundari, segons les aparences. El futur consisteix a trencar amb aquestes aparences, restablir les normes del pluralisme i posar fi a una concatenació de falsedats que fa massa temps que estan en vigor. Aquesta seria la batalla d’opinió imprescindible des de des de fa anys malgrat el bloqueig mediàtic. Trigarà un temps a tornar la normalitat de l’arbitratge i la transacció, amb el conjunt d’Espanya i en la pròpia societat catalana. Trigarà, però no pocs consideren que la regressió no pot suplantar els fonaments de la societat oberta i de l’ordre constitucional. Així ha passat amb el secessionisme al Quebec, tot i que les empreses que van marxar no tornen. Són cicles tant emocionals com de reactivitat social. La independència ha estat, per a sectors de la societat catalana cada vegada menys entusiastes, especialment en les classes mitjanes, una d'aquelles grans solucions que o no solucionen res o ho empitjoren tot. En realitat, la consideració de solucions provindrà essencialment del pluralisme crític. És més, per a aquesta obstinació aniria bé tenir a mà una gran estratègia d’Estat.

Lluís Llach, que va compondre L’estaca, cantada a tot Espanya en els últims dies del franquisme, com a diputat autonòmic independentista ha dit que els qui van assistir a la manifestació antiindependentista del diumenge 8 eren carronya. Quan la inflamació del llenguatge arriba a aquest punt, no hi ha matisos possibles. El mateix va passar quan es va dir que els qui no votaven en el referèndum il·legal no eren demòcrates. Conseqüentment, aquesta agressivitat verbal va coincidint amb un declivi de l'espiral del silenci. En traspassar-se tots els llindars de versemblança i fal·làcia, els catalans que seguien el procés des de casa amb estupor i malestar van reaccionant obertament. És un nou escenari però seguim en la intranquil·litat, la fragmentació i l’enfrontament larvat.