Balanç de la destrucció

No ha acabat encara. I pot arribar el que encara no hem conegut: l'irreparable. Però la destrucció ja ha començat. De fet, va començar fa temps, des que uns dirigents irresponsables i frívols van decidir desviar-se del camí civilitzat i liberal, democràtic i pragmàtic, que havia emprès Catalunya des que va començar a sortir de la llarga nit del silenci franquista.

El balanç a hores d'ara ja és esgarrifós. La capitalitat econòmica de Barcelona està arruïnada. El seu prestigi internacional, en dubte. El seu futur apareix ja hipotecat. El poder i la influència de Catalunya han entrat en el pendent, empesa pels mateixos que prometien aconseguir-ho tot i ens estan deixant en res. Més província que mai, repartint les seus de les seves empreses per Espanya, gràcies als pèssims oficis dels que volien convertir-la en una república independent.

I el que és pitjor, la revolució dels somriures, que creia admirar el món quan només s'admirava a si mateixa en rituals exercicis de narcisisme i de petulància, s'ha convertit en una revolució fosca i sinistra que tot ho devora abans de devorar els seus fills, com dicta la mateixa naturalesa d'aquest tipus de fenòmens. Va devorar el sistema de partits, un darrere l'altre; va devorar biografies polítiques de primer nivell per substituir-les pel regnat de la mediocritat; ha devorat fins i tot les institucions, instrumentalitzades i liquidades en el seu prestigi i en la seva funció, l'última de totes, el nostre cos de policia, els Mossos d'Esquadra.

Els contes sorgits d'una mitologia autocomplaent parlaven d'un sol poble, de la concòrdia entre llengües i cultures i de l'harmonia entre amics i famílies. Tot s'ha perdut. Tot s'ha malmès. Dos pobles on pretenien que n'hi havia un de sol. Dos ressentiments que es retroalimenten. Amb els instints balcànics instal·lats als nostres pobles i ciutats.

La societat sencera, les empreses, les famílies, la cultura, els mitjans de comunicació, les amistats, tots obligats a prendre partit: o amb uns o amb els altres, sobiranistes o unionistes, sintonitzats a la sinistra divisió que van inventar els pares ideològics d'aquest artefacte diabòlic anomenat Procés. Les recents manifestacions han demostrat que tenim dues masses superbes, temibles, en expansió i capaces d'ocupar les ciutats, a punt per al xoc civil.

Tot el que s'ha construït des dels anys seixanta, en feliç harmonia d'ideologies, llengües, cultures i identitats, ara penja d'un fil. La Catalunya real, la Catalunya feliç i lliure, rica i plena que hem conegut, la millor Catalunya de la nostra història compartida amb la resta dels espanyols, es troba en perill de mort; mentre que aquesta Catalunya imaginària i inventada dels dirigents processistes mostra ja sense vergonya la seva autèntica cara antieuropea i il·liberal, més pròxima a Kosovo que a Dinamarca, a Ossètia o Transnístria que a Suïssa o Irlanda, disposada a clavar les seves urpades letals sobre la democràcia espanyola que detesta.

Proclamar una república catalana en les condicions actuals, ja sigui en directe o en diferit, amb eleccions o sense, en una versió dura o en una altra de tova, és un acte irresponsable i immoral, basat en un plebiscit sense cap garantia, que no té ni legitimitat ni suport legal, sense majoria electoral ni social, sense reconeixement dels governs europeus i internacionals, ni tan sols el vistiplau del Vaticà, i amb les úniques complicitats més o menys explícites de règims com el de Maduro i de personalitats turbulentes com Julian Assange o Edward Snowden.

L'únic clau roent de legitimació a què s'agafen els dirigents d'aquesta revolució antieuropea són les maldestres i condemnables càrregues de la policia durant la jornada del fals referèndum de l'1-O, quan el criteri erroni del Govern espanyol, especialment de la Fiscalia i del Ministeri de l'Interior, va convertir els alcaldes, els ciutadans i igualment els policies i guàrdies civils en els escuts humans rere els quals es van amagar els dos governs políticament enfrontats.

Avui és el dia de dir prou a tot això. De la decisió que prendrà dimarts a la tarda el màxim responsable polític i moral del desastre en potència depèn el nostre futur, el del poble català que tant invoquen els qui l'han dut al precipici, el del conjunt dels espanyols i també dels europeus. A hores d'ara, estem passant l'enorme vergonya de comprovar com Catalunya ja s'ha convertit en un problema per a Europa, després d'haver jugat un paper brillant i creatiu que havia admirat el món.

El nacionalisme és la guerra, va dir François Mitterrand al Parlament d'Estrasburg en un discurs testamentari el 1995. El nacionalisme pertany al territori de les passions fosques d'Europa, segons ha assenyalat el president Macron. Senyor Puigdemont, molt honorable president constitucional que va ser de la Generalitat de Catalunya, vostè ja és el responsable dels enormes danys perpetrats fins avui, però encara és a temps de fer honor als seus títols i a la seva responsabilitat envers els seus conciutadans i evitar el pas tràgic que diu que està disposat a fer dimarts a la tarda.