Un independentista a pinyó fix

Carles Puigdemont (Amer, Girona, 1962) va viatjar durant anys amb un fals DNI català per fer pàtria. Ell mateix ho va explicar el 2016: temps enrere, quan s'allotjava en un hotel a l'estranger, procurava registrar-se a la nit perquè en els torns nocturns hi havia “un personal de servei que acostumava a ser gent immigrant, gent que acabava d'arribar i que tenia un domini del francès o de l'anglès molt inferior al meu, i fàcilment els podia colar el carnet de nacionalitat catalana que portava a la butxaca, i els deia que era ‘from Catalonia”. Puigdemont és avui el president de la Generalitat que ha dirigit els catalans a un referèndum il·legal i a un futur imprevisible.

Puigdemont ha estat sempre un independentista desacomplexat i a pinyó fix. Ell ja era independentista quan ser-ne era una qüestió minoritària, quan “a les manifestacions de l'11 de setembre érem tan pocs que si en faltava un, es notava”, segons explica el seu amic Miquel Casals en el llibre Puigdemont, el president @Krls. En el mateix llibre, els periodistes Jordi Grau i Andreu Mas expliquen que Puigdemont “pot portar el seu catalanisme a l'extrem: abans quan utilitzava l'autopista sempre passava per sota de les senyalitzacions que posaven ‘peatge’, mai per la de ‘peaje”. “Per si ens compten”, deia. Alguna cosa similar feia quan ha hagut d'anar a Madrid amb avió. En comptes d'agafar el Pont Aeri sempre aprofitava vols internacionals, encara que fossin més cars –per exemple un Barcelona-Brussel·les-Madrid–; així entrava per la porta de vols internacionals”.

El referèndum va ser una estratagema que Puigdemont va utilitzar per desbloquejar el fracàs del sobiranisme en les eleccions autonòmiques del 2015. CDC, ERC i la CUP van plantejar la convocatòria com un plebiscit: votar-los era donar suport a la independència i votar la resta de llistes, no. El resultat no va ser l'esperat: van obtenir el 53% dels escons però el 47% dels vots. La debilitat del Govern es va evidenciar el maig del 2016 quan la CUP va rebutjar votar a favor dels pressupostos de la Generalitat. Mas, ja retirat per exigència de la CUP, va arribar a proposar una nova convocatòria electoral, però Puigdemont va respondre amb un cop d'efecte: es va sotmetre a una moció de confiança en la qual va oferir a la CUP, a canvi del seu suport, celebrar la consulta que legitimés la independència unilateral.

En el discurs d'investidura com a president, Puigdemont va afirmar que l'època actual “no és de covards, ni per a temorosos ni per als fluixos de cames”. Tal dit tal fet, al juliol van cessar cinc consellers del seu Govern que no estaven preparats ni disposats per immolar-se judicialment amb la convocatòria de l'1 d'octubre.

Les caramboles han estat claus en la destinació de Puigdemont. El 2006 va ser triat inesperadament candidat de CiU a l'alcaldia de Girona després que abandonés el número u de la llista, Carles Mascort, en rebre unes amenaces anònimes. El seu nomenament com a president de la Generalitat el 2016 va ser fins i tot més rocambolesc: la CUP va exigir a Artur Mas que renunciés a la presidència a canvi del seu suport al Govern de Junts pel Sí (JxSí). Mas va decidir en l'últim sospir que Puigdemont, número tres de la llista de JxSí per Girona, seria el seu relleu. El temps ha donat la raó a Mas: Puigdemont no ha dubtat a arriscar-ho tot pel seu ideal polític i ha reiterat que la seva intenció és retirar-se després de proclamar la independència.

Les diferències biogràfiques entre Mas i Puigdemont són notables. Si Puigdemont és independentista de tota la vida, Mas va veure la llum públicament després de la Diada multitudinària del 2012. Mas és fill d'una família burgesa de Barcelona i els pares de Puigdemont regenten una pastisseria al petit municipi d’Amer. El contrast més destacable és d'estil: mentre Mas es caracteritza per discursos d'una èpica forçada i condimentada amb metàfores de llibre d'autoajuda, Puigdemont té una oratòria directa i sense acompanyaments florals. El que diu no dona peu a múltiples interpretacions.

Les noves tecnologies són una altra de les obsessions de Puigdemont i en les quals es mou com peix a l'aigua. Malgrat ser un cap de Govern, utilitza les xarxes socials com un aficionat més de la causa, emet propaganda partidista, carrega contra els seus rivals o informa sobre com esquivar les ordres judicials per participar a l'1-O. Per Puigdemont actuar així sembla natural, la mateixa naturalitat que el va portar a dir diumenge passat al programa de televisió Salvados que la Generalitat “no ha fet campanya ni pel sí ni pel no” a la independència. El president tampoc es va immutar quan Jordi Évole el va enxampar en una mentida: en l'entrevista va dir estar “a favor de tots els processos d'autodeterminació” malgrat que el 2014 va votar contra una moció a favor de l'autodeterminació del Kurdistan iraquià.

Puigdemont va demanar als seus seguidors en un míting del 8 de setembre que interpel·lessin al carrer els alcaldes que no volien participar a la consulta il·legal, i va suggerir que ho fessin d'aquesta manera: “Mira'm als ulls: et deus a mi. Em deixaràs votar o m'impediràs que voti?”. Dilluns passat va insistir amb un altre missatge similar: “No oblidarem mai el que ha passat aquests dies ni els silencis còmplices”. Mas va predir el 2012 que Catalunya entrava “en territori desconegut”. Puigdemont va repetir les mateixes paraules en el seu discurs d'investidura, i conduint la locomotora cada vegada a més velocitat les ha complert.