Com arribarem al 2 d’octubre

Anhelàvem arribar al 2 d'octubre. Somiàvem amb que després de l'1-O tot recomençament seria viable. Però ja sabem que no, que tot va anar massa lluny. No hi haurà 2-O habitable després d'un 1-O infernal.

Ho serà, sense remei? L'escenari catastròfic, que ningú evoca, és el d'un accident: aquest manifestant que es passa fins i tot sense voler-ho; aquest guàrdia acorralat que sobreactua; aquest provocador professional. Amb víctimes, ferits, potser encara pitjor. Passa, en les ruptures geològiques.

Efectes? Depèn de com sorgís, desautoritzaria el pacifisme indepe, que es reclama de Gandhi! O propinaria un sever revés al crèdit de l’Estat per canalitzar litigis. O tots dos.

Per sota hi ha l'escenari pèssim. Arribarà si l’Estat fos incapaç de cancel·lar —amb caràcter previ— el referèndum il·legal... i la consegüent proclamació de la república catalana en 48 hores, segons imposa la colpista llei del referèndum. O si l’avortés proporcionadament (és difícil ser desproporcionat davant l’enorme desafiament), però no de manera prudent/minimalista, i generés excessius danys col·laterals.

Tots dos supòsits conduirien a la proclamació retòrica de la secessió: o via proclamació de la república per presumpta victòria de el sí; o via declaració unilateral d'independència (DUI) després d'un fiasco de la consulta. La DUI no concita la unanimitat del secessionisme, però els fets indiquen que davant de qualsevol cruïlla els seus moderats sempre acaben decantant-se per l'opció més polaritzada, per la barrabassada més gran.

Proclamació o declaració d'independència provocarien una veritable intervenció de l’Estat —fins ara, tot és menor quantia—, la immediata aplicació del Codi Penal, la detenció i/o inhabilitació de càrrecs electes, el tancament d'instal·lacions propagandístiques. Portarien al triomf de l’Estat, però per la via indesitjada. I doncs, podria ser el gran revés per a l’Estat de dret, el col·lapse de Catalunya, l’enfonsament del règim autonòmic, una crisi del concepte modern d’Espanya que durarà temps.

Hi ha un escenari desitjable, òptim, comptat i debatut. Que el dia 1 se certifiqui (en la realitat) que aquest referèndum va ser impossible (i no n’hi va ver), però que una Diada model 9-N a granel va resultar imparable.

El desbloqueix combinaria convocar eleccions autonòmiques anticipades, amb l'obertura de lleres i fòrums per desenredar el nus (comissió parlamentària, grup de savis, diàleg estructurat). Gens fàcil: amb quins interlocutors? Podrien encapsular-se els processos judicials iniciats?

Així que això té mal auguri. Ha de vèncer la legalitat democràtica, sí. Però sense derrotar, sense derrotats ni humiliats. Perquè vae victis, ai del vençut: tots, vençuts. I qui convençut?