Els paisatges comestibles devastats

Minva a un ritme de catàstrofe patrimonial el paisatge comestible, aquella terra arbrada i conrrada, que produïa anyades segons el temps, la pluja i els paranys indescriptibles de la natura, sobre tot importava perquè donava els fruits necessaris, de consum directe o de mínima transformació,

Estan escapçats per això, ja, drets i costums la natura habitual, el gaudi i la vista, això és el rastre dels avantpassats, sobre tot la vida dels pagesos i els senyors o amos, per davant de tot la cultura dels menjars habituals dels consumidors locals, habituals.

No es un canvi de cicle, és la desfeta, la runa del passat i la configuració espontània de nous paratges asilvestrats, si d'abandonament i renaixement de la realitat anterior a la agri/cultura, els usos i les idees. Torna la garriga, la pleta de mates i ullastres, allò que hi havia abans de la conquesta del segle XIII o l'ordre dels anteriors andalusins de les alqueries que organitzaren horts, aigües i conreus. Són els notaris i les herències, els nous motors immobiliaris indígenes, continentals de lluny i de prop, els que planificaren la terra.

Sense llaurar, sembrar i segar, fer netes les voreres, sense pagesos, d'aquí o manllevats, el "jardí" està esvaït, no tenim paradís ni rebost possible, el foravila s'esbuca, ja no és res, ja no hi és.

Es vera que puja a redols i de manera notable el conreu de vinya i d'oliveres (una moda potser) amb el so sord que amaga una bombolla. Emperò s'imposen els fantasmes dels espais rurals mortuoris, l'oblit reiterat i les malalties de devastació.

Veim les figueres de cendra, mortes o sense fulles ni fruits, els foraviles amb les plantacions d'ametllers embullats són gairebé majoria, els garrofers aguanten bé pera ja ningú ha vist o sap que es menjaven aquest fruits. Aquesta es una mirada copsada aquesta tardor a l'illa.

Veure Mallorca en bus, permet albirar bé la pell propera i les vistes llunyanes amb perspectiva més elevada del que és normal sobre el que és comú des del volant del cotxe. Posem per cas que la travessia es de l'aeroport a Formentor serveix per dir que vivim els darrers moments de la història de la pagesia, de l'ordre antic i lògic.

Ni ametlles, ni figues, ni arbres fruiters locals, ni quasi horts privats no instal·lacions gegantines. Que menjarem? Res de prop segurament, res tradicional, de temporada, escàs al temps per això, com les carxofes autòctones. En els paisatges abandonats, sense llaurar, sense voreres netes no es veuen carxoferes, marginals, dels trossos. Què farem sense les flors negres o morades, petites, fullades, de cor blanc i pelut quan comencen a granar i moure punxes.

Carxofes de mil i una manera, crues, trempades, frites, al forn, torrades, farcides, a l'arròs, arrebossades, en escabetxo, especialment.

L' escabetxo era i és una estratègia culinària i de conservació enormement valorada, més abans que ara i, a l'hora, el verb és un projectil metàfora fet arma d'eliminació física imaginaria o real d'algú o quelcom. Es un impropietat lingüística perquè escabetxar és un guisat per ensaborir i dignificar aliments de categoria o de valors menys extraordinaris, llevat

El menjar diferit, retardat un recurs de subsistència, d'estalvi i paciència. Tot abans de tot, dels temps moderns, de l'electricitat, el gel, el fred tancat, el congelats, el foc dominant i els forns de gas o de corrent.

Hem escabetxat el paisatge, no l'hem conservat, l'hem extingit