Història i ficció de l’independentisme

A la seva Poètica, Aristòtil definia amb molta claredat què és el que se li exigeix al relat històric, i què al relat de ficció —que, en el seu cas, volia dir tant l’epopeia com la tragèdia. Per al savi d’Estagira la història està obligada a narrar els fets tal com s’han esdevingut. Això és el que avui llegim a les històries de Tucídides, de Tàcit o de Salusti, per molt que els mètodes de la narració històrica hagin canviat molt entre aquells i l’escola francesa dels Annals, o Vicens Vives. Per contra, la narració fictícia, allò que avui dia en diem literatura, posseeix unes lleis molt més flexibles: no narra els fets tal com s’han esdevingut, sinó solament com haurien pogut esdevenir-se, segons la llei tan coneguda de la versemblança o, fins i tot, que quadren en el si de la llegenda, com passa amb els mites. Que Medea mati els seus fills, que Èdip es casi amb la seva mare, o que Zeus es transformi en un toro o en un cigne, són coses de ficció, que resulten, si no creïbles, perfectament assumibles dins el marc de la ficció. No cal que siguin veritat.

Doncs bé: Catalunya —o uns quants, començant per les pèrfides ANC i Òmnium Cultural, i acabant, que no és poca cosa, amb el govern de la Generalitat i tots els mitjans catalans de comunicació, que el Govern ha tingut a l’abast com un bufet lliure— ha fabricat (sinònim del verb grec poieïn, que vol dir “fer”, tant com “crear artísticament”), des de la manifestació en favor de l’Estatut de Miravet, un relat —la paraula la repeteixen sense parar els portaveus de l’independentisme, sense pensar en les conseqüències que té—, una pseudoveritat que s’emmarca admirablement en el camp de la ficció, i gens en el terreny ni de la política ni de la història.

No li ha faltat mai coherència a aquesta ficció, i ha fet servir sempre els girs lingüístics que, un cop inclosos versemblantment en el relat conjunt, han semblat a tothom d’allò més verídics: efectes, un cop més, de la llei de la mimesi aristotèlica. “Dret a decidir” no vol dir res exactament; “Volem votar”, tampoc; ni “Referèndum és democràcia”, ni la quantitat fascinadora d’expressions que han fet fortuna, com l’han feta determinades expressions literàries que resumeixen, per a un lector il·lustrat, narracions de milers de pàgines; per exemple: “Durant molt de temps em vaig allitar d’hora” (Proust), o la fórmula molt més antiga, iterativa en la història de les literatures clàssiques: “Conta’m Musa, aquell home de gran ardit que tantíssim errà” (primer vers de l’Odissea, segons la traducció de Carles Riba).

No: no li ha faltat coherència. La ficció ha estat preparada amb molt d’enginy, no hi ha hagut mai cap contradicció argumental que pogués disgustar els lectors d’aquest romanç, i aquests lectors han quedat satisfets, any rere any, amb el caràcter inevitable, també versemblant, de la narració independentista. L’única falla que ha tingut aquesta llegenda és que ha estat reiterativa; és a dir, la mateixa des de 2012 fins avui. És com si una novel·la presentés sis capítols idèntics, l’un darrere l’altre. Un lector que sabés què és la bona literatura no hauria suportat aquesta repetició; “el poble” o “la gent” de Catalunya ho ha suportat admirablement, com els nens accepten sense protestar que se’ls expliqui sempre el mateix conte: això sí, sense canviar-hi mai ni la més petita seqüència argumental.

Tant l’irresponsable president, com la infausta Forcadell, com els líders de l’ANC i d’Òmnium i tots els seus adlàters han ampliat i modificat només lleugerament les bases d’aquest enorme relat, i amb aquesta ficció encarem ara la jornada de l’1 d’octubre.

Llavors és més que probable que tots aquells que havien confós la veritat de la història amb la versemblança de la ficció topin amb una cosa que és més poderosa que cap d’aquestes dues formes discursives: toparan amb la realitat, amb la realitat que significa haver votat les lleis de desconnexió menyspreant més de la meitat de la població de Catalunya; amb la realitat que significa posseir menys instruments de poder que l’Estat espanyol; amb la realitat que significa no tenir cap més aliat, al món sencer o quasi, que aquests homes i dones que, any rere any, amb il·lusió, han acceptat i alimentat la substància de la nostra ficció fins a fer-se la idea que la ficció és el mateix que l’àmbit del real.

Ens sabrà greu a tots. Sabrà més greu a tothom que hagi dipositat una gran fe en el nostre procés, una fe que només es podia dipositar, de manera provisional, en el caràcter coherent de tota ficció ben articulada. I molta gent, bona gent, quedarà decebuda de la mateixa manera que els lectors anglesos van quedar decebuts —ploraven!— quan Dickens va decidir que la petita Dorritt es morís, o quan Joseph K., a la novel·la de Kafka El procés, acabés assassinat per dos comediants emmascarats. La ficció pot jugar a aquestes coses. La història o la política, no.