Per Catalunya!

Catalunya celebra avui la seva Diada. Com és habitual combinarà el caràcter festiu, l’alè reivindicatiu i l’intent de capitalització política de l’ampli sentiment popular catalanista. Ho farà de manera diversa, com diversa és la societat catalana, la pluralitat de la qual alguns busquen reduir a postura única. Però les diferents convocatòries polítiques i esdeveniments culturals afloraran aquest pluralisme, en el qual la majoria segueix sent antirrupturista, com va ratificar ahir l’enquesta d’EL PAIS. Hi haurà un concorregut seguici independentista, que hauria d’evitar les maneres brusques i els incidents fins ara esquivats. Així com l’ús partidista del desig de concòrdia suscitat pels atemptats del 17-A, aparentment llunyans en el temps però propers pel patiment actual de tantes víctimes. I altres actes de diferent i trobat signe polític, així com el gaudi privat i familiar de molts.

Aquest pluralisme intern –com passa també en la sencera ciutadania espanyola– és un valor suprem a preservar. Una altra cosa és que s’estigui traduint en una fragmentació política marcada per una extremada i rebutjable polarització, com ha aconseguit amb èxit trist l’estratègia independentista oficial: més vituperable per reduccionista que criticable per la seva finalitat última, equivocat però legítim, si es compassa a les exigències processals de l’ordenament democràtic vigent. L’afirmació d’una catalanitat pacífica, legal i liberal; i la seva derivada voluntat (de llarga trajectòria) d’aprofundir en l’autogovern, canalitzada democràticament, han de ser objecte de reconeixement de tots els espanyols, i en bona mesura ho són. Sense ser trivial, no importa tant com això es tradueixi en el terreny nominalista –nació, nacionalitat, comunitat…– com que això integri identitats, no augmenti dissensos i es concentri en els continguts.

Reconèixer és requisit de respectar. I és molt respectable l’aportació dels catalans al quefer comú. No només per la mida de la seva economia (una cinquena part del PIB espanyol) sinó pel seu caràcter de punta de llança. D’avantguarda en la creació de sectors: abans, la indústria lleugera tèxtil, metal·lúrgica i química; després, l’automoció i els serveis industrials i culturals, del cinema a la publicitat i el disseny; avui, en la tecnologia avançada, de la farmacèutica a la biotecnològica. I d’aportació de talent a la innovació: cinc de les primeres universitats espanyoles són catalanes; les patents suposen un terç del total; les start-up igualen en nombre el conjunt; l’exportació arrasa.

La Diada acollirà avui manifestacions de diferent signe: Catalunya és plural i no monolítica

Espanya no s’entén sense la seva cultura industrial (i els valors d’esforç, treball, qualitat, emulació), sense la seva aportació cultural, editorial i artística. Que s’estén a plantejaments polítics descentralitzadors, del federalisme del XIX, a l’estat regional del 1931 i a l’autonòmic del 1978. Espanya és un estat liberal, proper, avançat i europeista gràcies a moltes aportacions, i entre elles destaquen amb una lluentor especial pròpia les catalanes. Ni ignorants ni suïcides haurien de negar aquests fets.

Per això és lògic que Catalunya empenyi per eixamplar el vestit polític en el qual es desenvolupa. I és intel·ligent: ampliar-lo, en lloc d’esfilagarsar-lo i abandonar-lo. Tot és perfectible, però seria insensat oblidar que mai com avui l’idioma català, malgrat el seu millorable estatut administratiu, ha estat més difós en la història; mai com des de la transició s’ha obert més llera (de vegades obturada) per a l’exercici del poder polític dels catalans, a casa i a la de tots; mai el nom de la seva capital, Barcelona, s’ha passejat amb tanta admiració per tot el món.

L'aportació dels catalans exigeix respecte; i les seves inquietuds, solució política democràtica

Cal resoldre aquesta incomoditat per les deficiències del sistema i pels episodis recentralitzadors. I atendre al clam per a nous encaixos, sempre millors que el desencaixament. Aquest diari reclama diàleg i negociació sobre la qüestió catalana. I propostes i mesures creatives i integradores. I nous horitzons per a l’autogovern. Amb tanta insistència com en la seva defensa de la legalitat, l’Estatut i la Constitució. La millor definició i millora de les competències de la Generalitat; una millora en el finançament i en les inversions estructurals: un estatut oficial de les llengües autonòmiques a les universitats i altres institucions de l’Estat; una millor visibilitat de la cultura catalana com a patrimoni comú; una reforma constitucional federal que inclogui els fets diferencials; una distribució geogràfica de centres i ens oficials.

Tot això hem defensat i en això seguirem. Un programa d’aquest gènere ha d’activar-se amb promptitud. Però la deriva actual d’esquinçament, endogàmia i enfrontament provocada pels independentistes al so de la corneta de l’extremisme antisistema de la CUP impediria aquestes solucions i ens abocaria a tots a un desastre compartit. “Per Catalunya!” va entonar el president de la Generalitat Lluís Companys un instant abans de perdre la vida el 1940 a mans de l’escamot d’afusellament. Que tots els catalans i espanyols puguem sentir-nos orgullosos de clamar: Per Catalunya! En llibertat. Amb pau. En concòrdia.