Visca Catalunya!

La nació està vigorosament afirmada en el pensament i el cor de tots els espanyols. (…) Si les nacions no tinguessin una altra força de cohesió que la política, després de les greus sacsejades per les qual han passat (…) estarien ja totes desfetes. Subsisteixen perquè les subjecten vincles cent vegades més forts: la comunitat d'història i de sentiments, les relacions civils i els interessos econòmics. Per fortuna de tots la política amb prou feines fa res més que agitar la superfície de les societats. Si l'agitació arribés al fons, què no seria dels pobles?

Francesc Pi i Margall a Las Nacionalidades

Als anys vuitanta, EL PAÍS va convocar a Girona unes desenes d'intel·lectuals, periodistes, empresaris i polítics per debatre sobre un interrogant recurrent en la història de la península Ibérica: què és Espanya? Després de tres dies d'intensos debats, els assistents vam poder comprovar la dificultat de trobar una resposta satisfactòria per a tots, o almenys consensuada, i vam sortim d'allà amb la impressió que, segons el parer de força dels reunits, Espanya, un país amb gairebé cinc segles d'unitat, en realitat no existia. En la seva opinió es tractava només d'una espècie de superestructura administrativa, un flat polític o una invenció la millor denominació de la qual en tot cas seria l’Estat espanyol. Un temps més tard vam coincidir a la Fundació Cini de Venècia un centenar de congressistes, entre ells el que va ser president de la Comissió Europea, Jacques Delors, per intentar respondre a un interrogant pel que sembla encara més complicat: què és Europa? Menys d'una setmana després vam arribar a la conclusió que Europa tampoc existia si no era com a somni, o com a sinònim de rivalitats, guerres i desacords, malgrat que Jorge Luis Borges ens recordés en la sessió de clausura que l'ésser d’Amèrica es resumia en el d'una Europa posada a navegar. Desconcertat pel descobriment que les meves identitats europea i espanyola responien a un miratge del poder o a una invenció propagandística però no a realitats amb segles d’història a l’esquena, em vaig consolar pensant que, si Europa i Espanya no existien, almenys existien els europeus i els espanyols. En la construcció de la nostra incipient democràcia era dels ciutadans, dels seus drets i interessos, del què s'havien d'ocupar els seus governants tenint en compte que, avui com ahir, representen la voluntat popular. Representen, no la substitueixen.

El veritable problema que ens acuita no és l'organització territorial sinó la modernització de la societat

Demà se celebra, enmig d'una confusió política considerable, la Diada Nacional de Catalunya. És una obvietat que el problema català, com alguns el defineixen, s'emmarca en la recognoscible diversitat dels territoris espanyols, per la qual cosa enrojola escoltar declaracions emfàtiques de polítics de qualsevol pelatge reclamant el reconeixement dels diferents sentiments d'identitat que poden incorporar-se al de la ciutadania espanyola. Qüestió que ens diferencia ben poc de molts altres països, i en absolut constitueix una peculiaritat nostra. El veritable problema que ens acuita és per això el problema d’Espanya, i no té a veure tant amb l'organització territorial de l’Estat com amb la modernització de la seva societat. No estic dient que no existeixin contenciosos específics, a Catalunya com al País Basc, Galícia o les Canàries, que afectin l'administració pública, però es desenvolupen enmig d'un embull d'individualismes impostats, i d'una xarxa de petits o grans grups el comportament essencial dels quals és sempre el mateix. A saber: tots estan imbuïts de ser portadors de valors eterns, fins i tot si no consideren que existeixi l'eternitat. De manera que cadascú sembla disposat a apropiar-se no només del veritable significat d'aquests valors sinó també del seu significant. Que es tracti de la democràcia, de Catalunya o del que sigui, el repartiment d'etiquetes entre bons i mals catalans, bons i mals espanyols, autèntics o falsos demòcrates, està a l'ordre del dia i s'exerceix en totes direccions. De manera que el Govern de la Generalitat justifica la seva incitació a la sedició en nom de la democràcia i el de Madrid reprimeix sota la mateixa invocació el que considera amb justícia la comissió d'un delicte. Però les qüestions de fons, les que afecten l'estructura política de l’Estat i els drets i llibertats dels ciutadans sense distinció de credo, raça, gènere o ideologia, es deixen per més tard, o sigui, per quan ja és massa tard per resoldre-les, si es vol, perquè la demagògia, el populisme, les emocions, o com es vulguin descriure els assalts a l'estat d'ànim de la gent i la renúncia a l'ús de la raó, no permeten fer-ho. La modernització d’Espanya va sorgir i s'ha enfortit en el transcurs de l'anomenat règim del 78, que ens ha permès construir una democràcia liberal actual, en què els drets i llibertats individuals són protegits i en què cap ciutadà és millor que un altre davant la llei. Un règim sens dubte ple de defectes, que cal reformar, i en alguns casos de forma urgent si no volem veure’l morir. Però que ha afavorit el període més durador de pau i desenvolupament del nostre país que es recorda en segles.

Sorprèn així que alguns dels analistes i líders polítics de l’anomenada nova esquerra es facin els desentesos davant els advertiments que els dos intents precedents d'instauració de la República a Espanya van fracassar com a conseqüència de sengles motins o revolucions que reivindicaven la implantació de cantons o Estats independents en determinats territoris. La revolta del cantonalisme murcià el 1873, confiada en el poder militar de la base de Cartagena, va acabar amb l'efímera presidència de la República del teòric més prestigiós llavors del federalisme espanyol, Francesc Pi i Margall, després que el seu antecessor, el també català Estanislau Figueras, fugís a França temorós de ser assassinat pels radicals. Aquests últims pretenien instaurar la República federal de baix a dalt, davant dels moderats i centristes republicans que aspiraven a fer-ho ordenadament mitjançant la redacció d'una Constitució pel Parlament. Els intents dels ultres de llavors per instaurar una Convenció, a l'estil de la Revolució Francesa, s'assemblen molt per cert, guardant les inevitables distàncies, al full de ruta emprès pel Parlament català per proclamar la independència i definir les lleis de la seva nova i, amb tota probabilitat, inexistent República. És impossible no reconèixer en algunes de les actituds de Junts pel Sí l'alè anarquista dels seus socis de la CUP, que amenaça amb convertir la classe dirigent catalana en una colla de la porra.

L'efervescència catalana té a veure amb el nou desordre mundial que ens presideix

La revolució d'octubre del 1934 a Astúries i Catalunya i la declaració unilateral d'independència per part de Companys, després del fracàs dels dos intents previs encapçalats per Macià, van conduir a un enfrontament absolut entre les forces polítiques que van acudir a les eleccions un any i mig després i van donar la victòria al Front Popular, en els llindars ja de la Guerra Civil. Tant el 1873 com el 1934 els successos espanyols s'emmarcaven en un escenari europeu d'efervescència revolucionària que en cap cas resultava aliè als esdeveniments al nostre país. Però en totes dues ocasions els líders dels moviments insurreccionals van oblidar la màxima que per vèncer en política cal tenir més poder que l'adversari, al marge de quin sigui el seu origen. Avui, com ahir, Catalunya no té prou poder polític perquè una declaració unilateral d'independència surti triomfant, i no obstant això és el que la Generalitat amenaça amb dur a terme, de nou en un dia d'octubre, com si es busqués un homenatge a la revolució més emblemàtica.

L'efervescència catalana, com el 15-M, com tants altres moviments populars o populistes dins i fora d’Espanya, té a veure amb el nou desordre mundial que ens presideix, enmig del com la democràcia representativa segueix perdent prestigi. L'augment de les desigualtats en les democràcies avançades, la deterioració de les classes mitjanes, les dificultats per les quals passa l’Estat del benestar i la intensitat dels moviments migratoris, han desembocat en molts llocs en la irritació popular, agitada per demagogs i oportunistes amb la impagable complicitat, espontània o no, de l'agitació a les xarxes socials. En el seu comentari recent sobre un llibre de José María Lassalle, Íñigo Errejón apuntava encertadament que “sempre que després d'un moment de dissociació i crisi hi ha una nova reunió de voluntats, un ‘tornar a remenar les cartes’, apareix el poble, la gent o el país com a nova voluntat col·lectiva”. Llavors, cal afegir, és quan emergeixen els líders, però també els demagogs. Els primers intenten canalitzar i dirigir els processos; els segons només es posen al capdavant de la manifestació, a veure què enxampen. Putin o Erdogan són dos dels molts exemples que posen en relleu fins a quin punt les anomenades voluntats col·lectives, quan s'aparten del respecte a la norma democràtica, acaben arruïnant l'exercici de la llibertat d'aquest mateix poble al qual emfàticament asseguren servir.

El conflicte català és només un episodi més de la tensió agònica que les nostres societats viuen entre Il·lustració i Identitat. La primera resideix en l'origen de les democràcies representatives, mentre que la segona és comare de tots els nacionalismes. Enfront dels mites i les utopies regressives que aquests normalment encarnen, la democràcia es defineix més modestament com un mètode que permet als ciutadans triar els seus governants i, sobretot, fer-los fora. Ja que no és només el govern de les majories, sinó també el respecte a les minories i la submissió a la llei, el que defineix el sistema. Aquest inclou les regles per a la seva reforma, i si algú vol canviar-les al marge d'aquestes està abocat necessàriament a exercir la violència. Violència en definitiva, encara que en grau encara menor, va ser el que va haver-hi en les últimes sessions del Parlament de Catalunya. Els tribulats dirigents de la secessió, ja gairebé constituïts virtualment en Convenció encara que ells no ho sàpiguen, haurien de recordar que aquesta etapa revolucionària va desencadenar el Terror, única manera de fer callar els dissidents. Si com és probable no triomfen en això, tot quedarà al final en la representació d'una pallassada descomunal, amb perjudici per als interessos de catalans i espanyols, per als sentiments d'identitat de tots ells i per al progrés en la construcció d'una democràcia renovada que combati les desigualtats, limiti els abusos del poder, persegueixi les seves corrupcions i protegeixi els més febles.

Contra les impressions emanades fa dècades de les trobades de Girona i Venècia, a les quals em referia al principi, Espanya i Europa segueixen sent entitats i realitats polítiques amb arrelament històric secular i un futur puixant, malgrat les crisis per les quals passen avui. El mateix es pot i ha d'afirmar-se de Catalunya. Dit això, en l'imaginari polític espanyol destaquen dues frases d'ús comú que val la pena recordar: “Visca la Pepa!” i “Visca Cartagena!” van ser eslògans encesos que victorejaven la Constitució liberal de Cadis i l'aixecament cantonal a Múrcia, però van acabar per ser utilitzats com a expressió de desori, despreocupació o excessiva llicència, en feliç definició del Diccionario de la Lengua Española. És d'esperar que l'erràtic discurs del Govern de la Generalitat i l'esperpent valleinclanesc, tan espanyol, protagonitzat per la presidenta del Parlament, no acabin per convertir en alguna cosa semblant el respectable i respectat crit de “Visca Catalunya!”.

Juan Luis Cebrián és president d'EL PAÍS i membre de la Real Academia Española.