Casa Leopoldo 2.0 al Raval de sempre

Aparentment està tot igual, les parets d'un blau profund amb les rajoles tradicionals que les han cobert durant dècades, els cartells de corrides de toros i, sobretot, les fotografies amb il·lustres de la cultura i les lletres barcelonines. Com una, que hi ha al mig de la sala, amb quatre pesos pesants del periodisme i la literatura que miren a càmera somrient: Maruja Torres, Eduardo Mendoza, Manolo Vázquez Montalbán i Juan Marsé. I també hi ha al seu lloc el retrat de Vázquez Montalbán amb la seva dedicatòria al restaurant Casa Leopoldo, on va passar incomptables sobretaules. “Benvinguts a Casa Leopoldo 2.0”, saludava Òscar Manresa, un dels responsables de la nova etapa del restaurant que va obrir fa uns mesos en la seva última versió de la llarga vida que porta a coll. Perquè Casa Leopoldo va obrir el 1929, com a celler al carrer de l'Aurora del Raval barceloní. “Volíem fer un rodatge abans de presentar-lo en societat”, afegia. Aquest 2.0 és, en realitat, una posada a punt de molts elements que no es veuen a simple vista, com una cuina completament renovada i elements menys suggeridors però tan imprescindibles com la instal·lació elèctrica. “Feia falta un bon repàs”, resumia Manresa, que ha assumit les regnes de Casa Leopoldo juntament amb Romain Fornell, amb una àmplia experiència gastronòmica.

El 2.0 acaba en aquesta posada a punt, perquè, de fet, els plats que surten de la cuina no difereixen gaire de la cuina catalana de qualitat que li ha donat fama. Hi ha, per exemple, els fideus a la cassola, les mandonguilles amb sípia, els arrossos, el fricandó... I alguns plats que no són gens fàcils de trobar, com la cua de toro o la recepta estrella de Pepe Carvalho, l'alter ego de Vázquez Montalbán, el cap i pota. Tampoc han modificat gaire el servei a les taules, i la vaixella i la presentació els resultaran familiars als qui hagin estat clients de l'establiment, que va tancar les portes el 2015, quan Rosa Gil, neta del fundador, va deixar d'estar al capdavant d'un establiment amb 80 anys d'història. Malgrat el temps que ha passat, algunes realitats del Raval més perdulari són aquí, permanents. Hi ha un hotel modern i places noves –com la que porta el nom de Vázquez Montalbán– o la Filmoteca de Catalunya, però al costat de tot això segueix la prostitució al carrer i el rastre de la difícil vida de no pocs veïns d'aquests carrers.

Altres signes exteriors del restaurant també donen pistes que alguna cosa ha canviat, com les grans pissarres que expliquen els plats del menú. Es tracta d'un detall que avui dia ha esdevingut gairebé imprescindible per donar una idea del que es trobarà qui traspassi les portes de fusta. “Apostem per una cuina tradicional de qualitat i que sigui assequible per a força butxaques. Volem apropar-nos a la gent i retornar al Raval i a Barcelona les receptes populars de la gastronomia catalana”, explica Manresa. Per això a la carta hi ha molts entrants, segons plats i postres en un menú que canviarà, però sempre a un preu tancat de 35 euros. També mantenen les tapes clàssiques i els suggeriments de plats per compartir: “Volem adaptar-nos als comensals actuals, amb gustos amplis, gurmet i internacional”, diu entre el tràfec intens de plats i platerets.