Una comèdia d’estar per casa

El director de cinema català Ventura Pons va viure 21 anys en una finca de l'Eixample dret, coneguda com la Casa de les Columnes, a la cantonada de Bailén amb Casp amb un peculiar veïnat en el qual no faltava un “fatxa” amb una filla indepe, una dona amb ínfules de no se sap ben bé què, una portera que ho controlava tot –i si no s'ho inventava-, uns agents camuflats del Cesid i, per si no fos poc, un despatx que atenia els damnificats de l'estafa de les preferents. Amb aquests elements i uns quants recursos més, com un rector dominic boig per una mulata i una escocesa que sermoneja en pro de la independència del seu país i la de Catalunya, Pons ha ordit un vodevil de nom Sabates grosses, en la seva versió catalana, i Cuanto más grande, mejor, en castellà.

Una història absurda en la qual hi han col·laborat actors tan coneguts com Joan Pera, Pedro Ruiz, Amparo Moreno i Vicky Peña que explicava en la presentació de la pel·lícula que quan va rebre el guió no va entendre res: “La meva participació a la pel·lícula no estava prevista perquè el paper era per a una altra. El Ventura em va passar un vídeo de la dona que és real, existeix, i jo l'havia d'interpretar. Així ho vaig fer en una escena que vaig rodar en un únic dia, el 12 d'octubre. Per mi la pel·lícula és un embolic com el de la 13, Rue del Percebe”, ha comentat. Si la historieta boja de l'humorista Francisco Ibáñez té Espanya i les seves coses com a focus, Sabates grosses intenta explicar una zona de l'Eixample que abans va ser de classe mitjana alta i ara és una barreja de tot. Joan Pera és el “fatxa” que s'obstina a parlar en castellà però al qual se li escapa el català que porta dins. És un “devot cristià” que ha tingut alguna ensopegada legal i pispa al raspall de l'església dels Dominics del carrer d'Ausiàs March, on és molt amic del capellà, paper que interpreta l'humorista Pedro Ruiz. Un dominic a qui li preocupa la baixada de fidels a la missa però, sobretot, una disfunció erèctil que l'impossibilita gaudir d'una mulata que l'acompanya.

No hi ha cap pel·lícula de veïns digna que no tingui portera, així que el cineasta se n'inventa dues, la de la finca en qüestió, que interpreta l'actriu Pilar Martínez, i la de l'edifici del costat, que encarna Amparo Moreno. “La portera real de la finca hi segueix treballant i, com en la pel·lícula que hem fet, s'assabentava de tot”, ha apuntat Pons que defensa que és una cinta, estrenada al festival de Guadalajara, que reflecteix la multiculturalitat de Barcelona, una ciutat en la qual hi ha de tot. "Però també he volgut explicar el que passava i veia diàriament en el que va ser el meu edifici durant molts anys, era casa meva", ha afegit.

Una pel·lícula que va pensar en unes tres setmanes per fer el guió i es va realitzar també en menys d'un mes de la tardor passada, segons ha reconegut. Molt interior de pisos i amb prou feines quatre imatges del Born, bastantes dels voltants de la finca de l'Eixample en qüestió i un bar de la Ribera amb un elenc d'actors i actrius que han treballat amb Pons en més d'una vegada i de dues. Un ritme de treball bastant habitual en el director català que des de la dècada dels 90 va a pel·lícula per any encara que el 2017 està batent rècords ja que en té dues més en preproducció: Poderosa i Faraona i Miss Dalí, en la qual intervé també Vicky Peña.

Ell es produeix a si mateix encara que diu que no recorda què li ha costat Sabates grosses que ha rebut una subvenció de la Generalitat. Pons diu que tampoc va tenir cap problema per rodar l'última escena a l'altar de l'església dels dominics que es converteix en una pista de ball de tota la colla de personatges de la mà de la cantant Lucrecia amb un salser “Que baile el Papa”.