La ciència en català, té algú que la divulgui?

Catalunya és el pulmó de la ciència a Espanya. Les xifres ho diuen. És la comunitat amb més publicacions a les revistes científiques de prestigi o, el que és el mateix, nou de cada deu centres de recerca amb més impacte internacional són catalans. Líder en el nombre d’empreses innovadores i de patents, encapçala les ajudes a la ciència d’excel·lència a Espanya promogudes pel Consell Europeu de Recerca (ERC, en les seves sigles en anglès). Tot i que els fets donen oxigen als laboratoris, la situació no és tan favorable per a la llengua, atès que gran part de la recerca es comunica en anglès. És encara la divulgació en català, i la seva translació a les prestatgeries de les llibreries o a les graelles mediàtiques, una assignatura pendent?

Subproducte de les edicions en castellà, d’un autor estranger i de prestigi, i consumida per un públic minoritari dedicat al món científic o de professió liberal. Aquests són els grans trets de la divulgació editorial en català. El llibre actual amb més èxit d’aquesta temàtica en llengua catalana no és d’un autor català. Des de fa dos anys, l’historiador israelià Yuval Noah Harari es manté entre els més venuts de no-ficció amb l’edició catalana de Sàpiens (Edicions 62), sobre la història de la humanitat, al sisè lloc en la seva branca en la llista de Sant Jordi, i pertany a un dels pocs “fenòmens considerables” que treuen cap al mercat.

Però per saber com respira un sector, cal anar als números. Aquí hi ha una primera dificultat: als registres anuals dels editors a tot l’Estat, molts llibres de ciència no sempre es recullen als epígrafs divulgació científica o ciència i tecnologia per a joves, i això dificulta trobar les dades. “El 2007, en els dos epígrafs, es van publicar en català 28 títols i en castellà, 180. El 2015 en van ser 15 en català i 170 en castellà”, assenyala Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. “És un nínxol amb poc públic, i els editors produïm poc. Als investigadors els interessa més publicar en revistes d’impacte en anglès que no pas fer un llibre en català, perquè no els dona currículum”, anota Ayats, que és, a més, responsable d’Eumo Editorial, de la Universitat de Vic.

A la firma Ara Llibres, segons l’editor Miquel Adam, el títol més venut de la casa en matèria científica, que supera excepcionalment els 6.000 exemplars, és Ciència a un euro, de Dani Jiménez Albiac, adreçat als lectors joves. La mateixa xifra assoleix El cervell polièdric,de Xavier Duran, el primer número que va encetar el 1995 el segell Sense Fronteres, fruit de la col·laboració d’Edicions Bromera i el Servei de Publicacions de la Universitat de València i que es nodreix del Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General als Ciutat d’Alzira, una de les poques col·leccions de ciència en català. “Els llibres més venuts des dels darrers quinze anys venen entre 1.000 i 1.500 exemplars. En narrativa, en termes absoluts, poden arribar fins als 10.000. És una relació d’1 a 10”, explica Gonçal López-Pampló, director literari de Bromera.

“Als investigadors els interessa més publicar en revistes d’impacte en anglès que fer un llibre en català, perquè no els dona currículum”, assenyala Montse Ayats, de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana

Per al metge i investigador Salvador Macip, autor de Què és el càncer (Ara Llibres) i Immortals, sans i perfectes (Edicions 62), el problema és la manca d’una tradició lectora. “Els lectors no estan acostumats a llegir ciència. El repte és trencar el cercle viciós de la manca d’interès per la ciència en aquest país, que és una cosa històrica”, lamenta aquest divulgador que publica en totes dues llengües. La debilitat, segons Pere Estupinyà, un dels divulgadors científics amb més renom tant en castellà com en català, que ha escrit títols com El lladre de cervells (La Magrana) i La ciència del sexe (Rosa dels Vents), no és el mercat editorial. “El que li falta són bones propostes i bons escriptors de ciència. Part del problema és que la divulgació científica que es fa no és prou bona. No podem culpar els editors o els programadors o el públic, cal autocrítica”.

Un dels avantatges de la ciència és el seu prestigi de cara a la promoció. “Els mitjans i les institucions hi presten atenció, perquè associar-se amb la ciència dona molt bona imatge. Però no es fan vendes espectaculars. Té un mínim de vendes alt en castellà, entre els 2.500 i els 3.000 exemplars, i en català probablement sigui d’un miler, que no sempre és prou per pagar els costos. L’editor en català ha de ser molt més selectiu”, apunta Miguel Aguilar, editor de Debate, editorial responsable de l’edició en castellà, sortida al març, d’El gen. Una història íntima, del biòleg hindú Siddhartha Mukherjee, una obra d’alta divulgació que barreja la genètica i l’humanisme,que va encapçalar el llistat de The New York Times.

A Espanya i a Catalunya, és impossible que El gen arribés a dalt de tot del llistat de vendes, lamenta l’editora Isabel Martí, d’Edicions La Campana, que n’ha assumit l’edició en català en col·laboració amb Debate. La tasca de publicació no ha estat gens fàcil. Per fer-se’n una idea: l’obra monumental de Mukherjee, de 712 pàgines, va costar 30.000 euros i sols la traducció de l’índex analític va suposar tres setmanes de feina. Els resultats? Al juliol, les vendes se situaven entre els 2.000 i 3.000 exemplars (en castellà, se n’han venut 7.000)..

“Per a una editorial amb deu novetats anuals, editar un llibre com El gen es pot fer una vegada cada molts anys. Publicar ciència és per la voluntat de formar les persones, perquè sense ciència no hi ha humanisme. Però no és negoci. La col·laboració amb Debate potencia les dues versions, però el problema de la divulgació és el mateix als dos mercats: els lectors interessats, sobretot gent de ciència, sempre busquen les darreríssimes novetats i recorren a l’anglès”, descriu Martí.

El panorama de la divulgació científica en català pot ser encara més limitat quan manca d’una xarxa d’entitats culturals que promoguin activitats divulgatives com a Catalunya, on fundacions com La Pedrera o CosmoCaixa, a més de reclam turístic urbà, fomenten una àmplia programació com a pont entre la recerca, els mitjans i la ciutadania.

Part del problema és que la divulgació científica que es fa no és prou bona. No podem culpar els editors o els programadors o el públic, cal fer autocrítica”, reclama el divulgador Pere Estupinyà

Els nostres veïns submarins és l’aposta de l’editora valenciana Dolors Pedrós, d’Edicions 96 i presidenta de l’Associació d’Editors del País Valencià, un llibre de 184 pàgines i una inversió de quasi 9.000 euros amb fotografies a tot color de biologia submarina, a càrrec de Bioblau, un grup valencià de joves investigadors marins. Llançat el Nadal del 2015, se n’han venut fins ara 150 exemplars, tot i tenir una exposició itinerant pròpia. “Ens costa Déu i ajuda exposar en ajuntaments o espais culturals. Sense suport institucional no podem sortir de la situació paupèrrima de la cultura en general [el 3% dels lectors valencians compra en català], especialment en temes sense demanda social. No podem enfrontar-nos a aquests projectes perquè nos els compra ningú”, lamenta Pedrós.

Dintre d’aquest horitzó poc esperançador, els programadors culturals hi donen cert oxigen apostant per activitats de divulgació, com les jornades del cicle de conferències i les trobades informals del fòrum Ciència After Work a la Pedrera. “Els grans reptes són en mans de la ciència. La societat ha d'estar formada i ha de manifestar el que vol i espera de la ciència. Des de fundacions com la nostra veiem que cal posar en contacte els investigadors amb el públic i volem que els mitjans també ho entenguin. No és vàlid dir que a la gent no li interessa la ciència. Hi ha una moguda molt interessant als centres de recerca i s’està fent bona ciència, i això s’ha d’explicar”, anima Lluís Farrés, director de Coneixement i Recerca de la Fundació Catalunya La Pedrera.

‘Balears fa ciència’, la ‘rara avis’ de la divulgació radiofònica

Des de fa 15 anys, els dissabtes d’11.00 a 14.00, l’emissora pública IB3 Ràdio emet Balears fa ciència per tractar els temes científics des de la divulgació, l’entreteniment, la participació i l’humor, amb una audiència d’entre 8.000 i 10.000 oients de perfil heterogeni. El programa d’Enric Culat contradiu els programadors incrèduls que neguen a la ciència un espai de prime time. “El repte és seguir demostrant que la ciència interessa, i no com a recurs per quedar bé, com una moda passatgera, sinó per fer de la ciència una manera d’entendre i dignificar la vida”, indica Culat.

Un altre veterà, en emissió des del 2006, és el Quèquicom, del Canal 33, un espai de mitja hora amb una audiència oscil·lant, que en el seu millor moment va arribar als 160.000 espectadors i ara, per la fragmentació dels canals i l’emergent televisió a la carta i internet, s’ha reduït als 45.000-50.000, entre els quals hi ha més dones, entre els 35 anys i més de 40, i de classe mitjana i mitjana-alta. “La comunitat científica ha fet un gran esforç per millorar la seva capacitat comunicativa. Els mitjans hem evolucionat al contrari, s’han mantingut programes de ciència, però el periodisme s’ha anat degradant”, lamenta Jaume Vilalta, director i presentador de Quèquicom i membre de la junta directiva de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC).

No han tingut la mateixa sort altres referents mediàtics com Espai Terra, de TV3, que ha dit adeu després de nou temporades divulgant el paisatge, el territori, la ciència, la cultura i les tradicions, davant la competència de migdia de concursos milionaris o programes sensacionalistes a altres cadenes. “Si es vol competir en horaris de màxima audiència, posar ciència en pantalla és molt complicat en qualsevol idioma. Sempre és complex, perquè requereix concentració i capacitat. Però hi ha un públic que vol saber una mica més. La televisió pública ha de cobrir aquesta demanda, però és molt complicat fer audiències significatives. A TV3 ara reestructuren tot el day time i aposten fort per l'entreteniment. De moment, la presència d'aquests temes sembla que serà menor”, explica Tomàs Molina, fins aquest juliol director del programa, el pioner a inventar un format a d’altres televisions espanyoles, a Alemanya i els Estats Units.

També Pa ciència, la nostra, de Sants3ràdio i emès en una desena de ràdios locals catalanes, s’ha acomiadat dels seus seguidors després de nou anys de ciència i humor a l'estil d’espais com Minoria absoluta o Versió RAC1. “La situació és crítica. La presència de la ciència a la ràdio és gairebé inexistent. Això és especialment greu en el cas de Catalunya Ràdio, una ràdio pública amb vocació de servei. Sembla difícil de justificar que en les seves 168 hores setmanals no en puguin destinar ni una sencera a la ciència. Encara hi ha la creença força estesa que la ciència és avorrida, difícil i que interessa a molt poca gent i, per tant, cap director d'una emissora hi apostarà. El cert, però, és que també es pot fer divulgació amb humor; pots estar una hora seguida parlant de ciència i fent que els oients s'ho passin bé, aprenguin i no tinguin cap ganes de canviar d'emissora”, destaquen Daniel Arbós i Màrius Belles, creadors del programa.