Més ben preparada, en què i per a què?

Actualment, hi ha un lloc comú que no acostuma a posar-se en discussió: “La generació actual és la més ben preparada de la història”. Si per generació actual entenem la menor de 40 anys, no hi ha dubte que té dues condicions que justifiquen aquesta consideració. D'una banda, és la primera generació que ha anat a l'escola fins als 16 anys i en molt bona part ha passat per la universitat, i ha obtingut o no un títol de grau, un màster o un doctorat. D'altra banda, no només sap utilitzar les noves tècniques de comunicació que ens endinsen en una societat diferent sinó que les ha incorporat als seus projectes de vida, des d'aspectes importants com és la professió, fins a qualsevol altra qüestió de la vida diària. Amazon o Uber, en són dos exemples. Aquestes noves tecnologies condicionen, en part determinen, les seves vides: en això es distingeix la nova generació de les anteriors.

Des d'aquests dos punts de vista, nivells d'ensenyament i adaptació a les noves realitats tecnològiques, hi ha motius per dir que es tracta d'una generació molt ben preparada. Ara bé, podria estar-ne millor? En tot cas, per saber si és la generació més ben preparada de la història caldrà comprovar-ho des d'una certa perspectiva històrica. A més, i més fonamental, la pregunta resulta incompleta, potser ha d'afegir-se més ben preparada en què i per a què. Només llavors podrem aventurar, tímidament, una resposta convincent.

En primer lloc, generació més ben preparada en què? Per descomptat en tecnologia, això és imprescindible, com fins ara ho han estat, i segueixen sent, la lectura i l'escriptura. Però es tracta de mitjans neutres, funcionals, de llenguatges per accedir a la informació i saber comunicar-la. Però, i els continguts? Quins són els continguts que han d'aprendre's? No sé si en aquest aspecte anem en la direcció correcta. La impressió és que la pedagogia actual tendeix a ensenyar pocs coneixements generals en els ensenyaments de primària i secundària i es fomenten els continguts professionals en la universitària. Amb això no formem de manera suficient ni ciutadans ni persones cultes.

És cert que l'estudiant ha d'“aprendre a aprendre”, sempre ha estat així, els sabers canvien i la formació és tasca de tota una vida. Però el coneixement bàsic general ha d'aprendre's a l'escola i el bàsic específic a la universitat. No només basten “habilitats i competències”, per usar la terminologia pedagògica que està de moda, si no que és necessari, en aquestes etapes, accedir també al saber, al coneixement.

A més, l'aprenentatge no és només “tenir informació” sinó sobretot “conèixer”. Tenir informació és acumular el coneixement disponible que uns altres t'han transmès. Conèixer, en canvi, com diu Erich Fromm, és “penetrar a través de la superfície, arribar a les arrels i, per tant, a les causes”. Si això és una tasca difícil a primària i secundària, encara que ha d'intentar-se, aquesta ha de ser la tasca principal de la universitat. Les informacions s'acumulen, són quantitatives; els coneixements s'assimilen, són qualitatius. Aquesta distinció és fonamental.

En segon lloc, generació més ben preparada per a què? Dos haurien de ser els objectius generals de l'educació: ensenyar a ser bons ciutadans i subministrar els instruments per ser persones cultes, a més de, naturalment, en la fase superior, desenvolupar un aprenentatge per exercir una professió específica.

El primer va dirigit a crear les condicions d'una bona convivència entre les persones basada en els principis ètics i les virtuts públiques: especialment, entre aquestes últimes, la tolerància, el respecte als altres, una participació política responsable, la consciència de ser persones lliures i iguals. El segon, la cultura, és més egocèntric i privat. L'educació ha d'ensenyar a gaudir de la vida, a ser feliç i a saber contribuir a la felicitat dels altres. Si a una persona li agrada llegir no s'avorrirà mai, la curiositat incentiva la felicitat, conversar més enllà de les nimietats quotidianes contribueix a la bona vida. Per tot això és necessària la cultura. Avui dia crec que es confonen les coses: no es tracta de ser feliç “en aprendre a l'escola” sinó d'aprendre “per ser feliç a la vida”, alguna cosa ben diferent.

Convinguem, doncs, per no discutir, que estem davant la generació més ben preparada de la història. Però potser hem de preguntar-nos també: està encara insuficientment preparada i podria estar-ne millor?