La fillastra de Dalí reivindica el seu lloc

Gala Ivanovna Diakonova, l'eterna musa de Salvador Dalí, mai va tenir especial interès a ser mare. Potser per això quan era a punt de morir, la seva filla, Cécile Éluard, va anar a visitar-la a Portlligat i el personal de servei no la va deixar passar. La senyora no volia veure-la, li van advertir, així que la Cécile va haver de tornar a França sense acomiadar-se d'ella. Malgrat el pas de les dècades, amb 97 anys, la Cécile encara tenia clara la seva opinió sobre la seva progenitora. “Gala era dura. Dura i inflexible. Vam xocar contra un mur. És això. Estava en ella. Era la seva naturalesa”, va resumir amb veu profunda i tremolosa la Cécile davant la càmera del director i artista visual Joan Bofill.

La filla de Gala i del poeta surrealista Paul Éluard amb prou feines va concedir un grapat d'entrevistes al llarg de la seva vida. El 2015 Bofill, que li havia enviat algunes cartes, va organitzar diverses sessions per preguntar-li pels seus records. Les seves declaracions formen part del documental Cécile, filla de la raó (títol provisional), amb el qual el realitzador barceloní vol aportar llum a la seva biografia en un moment en el qual, en paral·lel, una veïna de Figueres, Pilar Abel, reclama als jutjats ser filla de Dalí.

“Vam anar travant una amistat i vaig descobrir que la vida de la Cécile havia de reivindicar-se. Un dels seus tres fills, la Claire, em va dir: Ha de ser al més aviat possible perquè la meva mare està començant a perdre la memòria”, relata Bofill. El resultat és un enregistrament de cinc hores íntim i natural en el qual els fills de la Cécile també exerceixen d'entrevistadors. La descendent de Gala va morir mesos després, ara just fa un any, el 10 d'agost del 2016.

El director va tenir accés a fotografies i cartes inèdites, entre elles les afectuoses missives que Gala va enviar a la seva filla “pràcticament durant tota la seva vida”, remarca Bofill, la qual cosa complicaria la teoria que en realitat la va repudiar. La Claire, filla de la Cécile, opina que probablement Gala ja estava en coma i que va ser el seu entorn qui va ordenar no deixar que la Cécile s'acomiadés de la seva mare. “És molt poc probable que Dalí hagués dit això mai. Ella sempre va tenir una molt bona relació amb Dalí. Era simpàtic i intentava agradar la Cécile, em va explicar ella. Només es portaven 14 anys”, opina Bofill.

Gal·la va abandonar al seu marit i filla després de conèixer a Dalí en Portlligat

El treball vol demostrar que res és només blanc o negre en les contradictòries aventures familiars. I és que, per començar, la Cécile va créixer en una casa en la qual, a més dels seus pares, també hi vivia Max Ernst, amb qui Gala i Paul Éluard mantenia un triangle amorós. De nena, la Cécile corria al voltant del director de cinema Luis Buñuel i els artistes i poetes Marcel Duchamp, André Breton o René Magritte. A finals de la dècada de 1920 Salvador Dalí va convidar el matrimoni —i la Cécile— a Cadaqués amb un grup d'amics que havia conegut a París. Després d'aquest estiu, l'Elena, aquest era el seu nom veritable, va abandonar el seu marit i la Cécile i es va quedar a Portlligat amb Dalí, la seva parella per a la resta de la seva vida. A partir de llavors l'àvia paterna va educar la nena, que va estudiar en internats. “Al principi Dalí i Gala van viure en una barraca de pescadors. La casa de llavors no tenia res a veure amb la que coneixem avui dia. En canvi, la família d'Éluard tenia recursos”, diu Bofill.

En 2015 Joan Bofill va contactar amb ella i va gravar cinc hores d'entrevistes

L'autor de La llibertat o l'amor (1927) va tornar a casar-se amb Nusch, model de Joan Miró, Pablo Picasso, Man Ray i de molts altres. La Cécile està enterrada al seu costat. “No era una segona mare. Una segona mare no existeix crec. Però la meva era tan terrible”, va confessar la Cécile davant Bofill. El productor del documental creu que el sentiment negatiu cap a Gala es limita a la infància.

Guia telefònica

Ernst i Picasso —al qual la va unir una gran amistat— van pintar la Cécile, i Ray la va fotografiar. Tant la musa de Dalí com Éluard sempre es van referir per escrit a ella com “la meva petita”. “És com si per a ells no hagués crescut”, afirma Bofill.

El seu pare li regalava dibuixos de Picasso després de renyar-la. No obstant això Gala la va deixar fora del testament i la Dominique, l'última esposa d'Éluard, va aconseguir que renunciés a l'herència del poeta. Quan va morir Gala, la Cécile va arribar a un pacte amb el Govern espanyol. “Mai li van importar els diners realment, simplement va intentar reivindicar-se. La Cécile, per desgràcia, sempre va destorbar al seu entorn. Ella només volia viure en pau”, reflexiona Bofill.

Ell la va trobar després de bussejar a la guia telefònica francesa mentre preparava el seu anterior documental, Raymond Roussel: Le Jour de Gloire, i es va quedar parat quan l'anciana va despenjar l'aparell. El film, pel qual Bofill està conversant amb altres productors potencials, s'estrenarà l'any que ve. La Cécile, que es va casar quatre vegades, mai va entendre l'interès que despertava per haver viscut amb els millors artistes del segle XX. “La meva vida? La meva vida és molt ordinària”, li agradava repetir.