Els volcans de la Garrotxa

Quan et parlen de volcans, el primer que t'imagines són muntanyes que fumegen, flamarades que encenen el cel i vòmits de lava incandescent que llisquen muntanya avall, amb aparença de plastilina ataronjada. Però, és clar, si arribes 100.000 anys tard a l'espectacle, el que queda després de la festa ígnia no és més que un paisatge reposat i suau, on es fa difícil reconèixer aquesta figura volcànica que tots hem pintat alguna vegada de nens al quadern escolar.

Això és el que passa quan visites la comarca de la Garrotxa, una de les regions volcàniques més representatives de la península Ibèrica i una de les més importants de l'Europa continental. A primera vista la suavitat dels relleus i el sorprenent ordre del paisatge no sembla que tinguin res a veure amb l'activitat volcànica. Però els cràters hi són. Concretament, més de 20 colades basàltiques i uns 40 cons ben dissimulats per l'erosió i la densa vegetació a l'entorn d'Olot, la capital de la comarca.

Hi ha diversos senders senyalitzats pels responsables del parc natural que porten els caminants de con en con, és a dir, de sorpresa en sorpresa. Per exemple, l'itinerari 1 porta cap a la fageda d’en Jordà, a Can Xel i al volcà de Santa Margarida.

La fageda és una veritable selva de carrosseria verda, però amb cor de llums i ombres. L'especial microclima humit de la zona ha permès que creixin fajos a tan poca altura. Durant uns minuts els caminants se submergeixen en un món de llum matisada, entre troncs nus i rectilinis de fajos d'unes quantes desenes de metres que creixen sobre antigues colades de lava del volcà Croscat. Un paisatge captivador i misteriós.

El Santa Margarida, el con més famós del parc és –segons els experts– un volcà de tipus mixt que va registrar fases eruptives de caràcter explosiu, una de les quals va obrir un ampli cràter circular. Un camí permet baixar cap al fons del cràter, ocupat per prats verds i una petita ermita romànica. És una de les imatges més fascinants del parc. El cràter circular té un diàmetre de 330 metres i els vessants són un tapís d'alzines i espècies caducifòlies.

Si des d'aquí s'encaminen els passos cap a l'aparcament de Santa Margarida podeu empalmar en aquest punt amb l'itinerari 15, que us portarà fins al volcà Croscat, el volcà més gran i alhora el més jove de la península Ibèrica. La seva última erupció es va registrar fa 11.000 anys. La intensa explotació com a pedrera de greda a la qual va ser sotmès fins al 1991 va deixar un enorme tall de 100 metres d'altura que permet contemplar els materials piroclàstics de tons negres i vermellosos emesos per l'erupció de magma.

Però potser el cràter més singular d'aquesta zona volcànica sense que ho sembli és el Montsacopa, un volcà estrombolià que va registrar l'última activitat fa 100.000 anys i que, literalment, es troba al centre del nucli urbà d'Olot. De fet, el camí que puja al cim, presidit per l'ermita de Sant Francesc, surt d'un dels carrers del poble.

I és que la Garrotxa és una comarca tan lligada als seus volcans que fins i tot en té un d'urbà.