Menorca, illa verda, fons blau

No vaig venir a viure a Menorca per les platges. Vaig venir perquè era el Mediterrani i perquè tenia un dels paisatges que més m'agradaven del món, després de recórrer mig món: el camp amb el mar, el verd amb el blau. Diuen que aquí hi ha gairebé tantes vaques per habitant com al nord d'Espanya. No sé si és cert, però sí que en els 53 quilòmetres de llarg per 19 d'ample que mesura l'illa, la diversitat geogràfica, cultural i immaterial és impressionant.

És estiu i Menorca està de gom a gom. Les Balears no donen de si. Com va dir el pilot del vol amb retard que em va fer perdre el meu enllaç a Colombo: “S'admet més del que es pot acollir”. No obstant això, després tot canvia. Arriba l'hivern plujós i solitari. Com si l'illa hagués de refer-se dels estralls i necessités el vent per netejar-se i avançar. El contrast és una altra vegada impressionant. Apareix una vida social i cultural intimista i preciosa, i els habitants la passegen verda, esplèndida, com si la veiessin des de lluny i no poguessin creure's el que està passant. I si es fes alguna cosa per evitar aquest contrast? I si es pogués distribuir la temporada i tot es mostrés d'una altra manera? Perquè el món es miri i es consumeixi d'una altra manera.

Punta Nati, de bellesa colpidora, és un territori on els elements es redueixen a mar, cel i pedra

Menorca és natura. Es viu atenent al vent, a la pluja, als punts cardinals, a l'estat de la lluna. Els barrancs la travessen i semblen ferides des del cel. Es recorren i es descobreix una illa que traspua aigua i paisatges captivadors fins i tot a l'estiu. El d'Algendar, per exemple. Es passeja sortejant les lianes i les arrels amb formes insòlites de les figueres, entre parets que superen els 80 metres. Allí es pot rememorar els bandits que, segons explica la llegenda, el van habitar, mentre se senten les ombres de les miloques.

La pedra ho cobreix tot. Els camps es retolen amb aquestes en parets de pedra seca, creen barraques per guardar el bestiar, buiden el camp i el mar en pedreres capritxoses i construeixen els edificis de pobles i ciutats. Marès, en diuen. No crec que hi hagi un material que contingui i expulsi millor la llum mediterrània. Per això cal passejar al capvespre i a l'alba per Ciutadella i Maó i veure els palaus burgesos i aristocràtics amb el seu reflex. I, per què no, buscar la petjada dels mol·luscs en les pedres, ja que algunes venen de les pedreres del mar.

Menorca disposa de més de 200 llocs o finques agrícoles en actiu, l'explotació dels quals és a càrrec d'una família. Són part de l'arquitectura de l'illa i es van situar elevats per veure el paisatge, el mar i fugir de la malària. Hi ha camins d'una bellesa insospitada i un pintoresquisme contemporani. El d'en Kane, el de Torrepetxina, el de ses Taronges. Tenen cases de dues plantes repartides segons l'estructura tradicional. En la primera viu l'amo o parcer responsable amb la família, i, la segona, si no hi van els senyors a l'estiu, serveix com a graner. El porxo amb galeries porticades de tres arcs és d'origen pal·ladià i s'orienta cap al sud per evitar la tramuntana. El vent més temible.

El Camí de Cavalls està de moda. Un itinerari que permet recórrer l'illa sencera a peu, cavall o amb bicicleta, i gaudir de la geografia que, el 1993, va ser declarada reserva mundial de la biosfera. Si es fa fora de temporada, s'eviten calors i patiments innecessaris. El traçat corre de vegades paral·lel al camí de ronda, molt més abrupte, però que permet bifurcar-se (per als que ens agraden els extraviaments) i veure el mar encara de més a prop.

La Menorca talaiòtica és un paisatge cultural que va fer parlar molt. Unes 1.500 restes, la major part encara per investigar i excavar. Espais d'accés obert en llocs sorprenents i formes imprescindibles per refer la complexitat social i la visibilitat de control i poder de l'illa durant els 2.000 primers anys d'ocupació humana. Dolmens, navetes, els misteriosos talaiots (l'ús dels quals es desconeix) i els recintes de taula o cases circulars formen la base de la Menorca romana i islàmica. Entre punts, destaquen el poblat de son Catlar, amb una muralla excepcional de 900 metres. El de Sant Agustí Vell, amb el talaiot ses Bigues de Mata, encara amb les bigues originals de fusta. Son Mercer de Baix, el poblat de navetiformes més conegut de l'illa, amb la impressionant Cova del Moro i les seves llindes excepcionals. I Torre d’en Galmés, el més ben conservat de les Balears.

La muntanya més alta de l'illa és el Toro (358 metres), un lloc ideal per apropiar-se'n des de les altures. Contemplar la vista espectacular, enumerar les formes i colors, i decidir quin far es prefereix. Favàritx, Cavalleria, d’Artrutx. En llocs tan limítrofs i abruptes, com que manen els fars, es pot recordar una altra història ben allunyada de la visió contemporània que els lliga amb llocs ideals. I així imaginar el que van significar en temps remots: quan s'obligava a habitar-los i es vivia com una condemna.

Un comentari a part mereix Punta Nati. Una bellesa colpidora. Un territori desolat on els elements es redueixen a mar, cel i pedra. Allà se situen unes 500 construccions ramaderes, algunes de caràcter monumental, així com murs de pedra seca i jaciments arqueològics que configuren un paisatge de gran valor etnològic i patrimonial. Una conservació amenaçada avui per un parc fotovoltaic, el tercer en extensió d'Espanya, que es projecta en un territori encara no protegit. Des d'allí es pot imaginar també el silenci i l'horror amb què els menorquins van veure avançar les 60 galeres turques que el 9 de juliol de 1558 van saquejar Ciutadella i es van emportar 4.000 captius a Istanbul, llavors el centre del món.

Terra endins

M'agrada l'interior de Menorca, em fa recordar les paraules de Friedrich Wolfzettel, el millor teòric de la literatura de viatges, que em va dir fa anys: “A mi el que m'interessa ja és la terra endins”. Allà hi ha el municipi des Migjorn Gran, amb un dels camps més bonics de l'illa. Des del cementiri es pot fer un llarg passeig per veure dues coves insospitades: es Coloms, de 200 metres de llarg per 24 d'alt, i sa Polida, amb tres sales d'estalactites i estalagmites. Alaior és la tercera població de Menorca. Mereix la pena visitar el cementiri i el municipi amb camins i carreteres inoblidables com els de Binixems o Cucanya. El petit poble des Grau és encara el lloc d'estiueig dels habitants de Maó. Disposa del parc natural de l'Albufera des Grau, el nucli de la reserva de la biosfera i el principal aiguamoll de Menorca, una de les visites habituals també per als escolars de l'illa.

Maó, la capital actual, té el segon port natural més gran del Mediterrani. Cal entrar-hi. Tant de bo en veler i sense motor, per escoltar-lo bé. Si no, passejar vorejant-lo o agafar un vaixell golondrina en els quals, si hi ha sort, ens explicaran els noms dels propietaris de les cases tan envejades i aparents de les ribes. Cal visitar absolutament l'illa de Llatzaret i l'establiment sanitari construït al segle XVIII per aïllar les mercaderies i els sospitosos de malalties contagioses que venien del Mediterrani. A Espanya només n'hi ha dos més, a la Corunya i Vigo.

Les famoses platges de l'illa, abarrotades a l'estiu, conviden a passejos lluminosos i inoblidables. De cala Turqueta a Macarella. De Favàritx a es Grau. De cala Morell a Algaiarens i, pel barranc de Rafalet, a cala Rafalet. I si es vol, es pot barrejar amb la vida cultural, cada vegada més profusa i més interessant. La temporada de primavera del Teatre Principal de Maó, el més antic d'òpera d'Espanya. El festival de música Pedra Viva de les pedreres de Lithica. El Festival de Cinema de Menorca. Els cineclubs de Ciutadella i Maó i les jornades historicoarqueològiques de la Societat Martí Bella, entre altres cites.

No falta res a Menorca perquè la temporada es reparteixi i arribi a qui vulgui acostar-s'hi, també, d'altres maneres i mirades.

Patricia Almarcegui és autora dels llibres de viatge Escuchar Iran i Una viajera por Asia Central.