Món de Paula Rego

Una fascinant exposició viu a la Virreina aquest estiu. Escric “viu” i ho repeteixo: viu aquí, a la Rambla. Es mostra i s’exposa, sí, però provoca alguna cosa més. Una estranya forma de vida, per dir-ho amb el fado. L’estranya forma de vida de tant del que passa en allò més profund de la naturalesa humana i que la pintura figurativa no s’atreveix sovint a expressar amb aquesta intensitat i aquesta valentia, ni amb aquests colors. És el món de la pintora portuguesa Paula Rego, la primera panoràmica que se’n fa a Barcelona. La seva obra, inclassificable, no acostuma a estar present en exposicions ni d’aquí ni d’allà, que la Península menysprea massa tot allò portuguès, fins en el cas d’una artista com la Rego, que es va desenvolupar a Londres, ciutat i entorn artístics de pedigrí.

Paula Rego va néixer el 1935 a Lisboa, en una família benestant. El seu pare, enginyer electrònic, es va traslladar amb la seva dona a Londres poc després que nasqués la nena, que va quedar a càrrec dels avis. La noia Rego no aniria a viure a la capital britànica fins als setze anys. D’aquella infància solitària, dels contes que li explicaven l’àvia i la tia, van sorgir les històries greus, grotesques, inquietants, que al llarg de més de sis dècades ha pintat i dibuixat. Se la relaciona amb el surrealisme i, en efecte, hi ha molts elements d’aquest món interior aterrit que s’allibera amb el dibuix i el color a les obres de les pintores surrealistes, sovint molt més obertament que en els seus homònims masculins. En alguns aspectes, l’obra de Rego recorda les primeres pintures d’Ángeles Santos, aquest món de la família que, per la seva llum fosca, remet en el cas de Rego a la dictadura de Salazar vista a través de les tenebres domèstiques. Però si la Santos es va espantar del seu propi món i el va abandonar per una pintura més còmoda, la Rego no ha fet més que incrementar la implicació en el seu audaç relat de la faula humana, sense contemplacions.

Aquesta portuguesa indomable se situa fora d’etiquetes. És ni més ni menys que una seguidora contemporània dels mestres antics de la sàtira i la crueltat. De Goya, del seu expressionisme, de les seves formes lliures de significar la vida diària i el poder. I de Hogarth, l’il·lustrador i pintor satíric anglès. Dos pioners, en suma, de les historietes modernes, de les sèries de pintures i de dibuixos que, com en un relat gràfic, expliquen la vida diària i la qüestionen. En clau femenina, escrit al cos. Paula Rego ha dedicat el seu treball a testimoniar la violència contra les dones en les seves múltiples formes, també entre elles, també refà aquesta violència entre dones.

La crueltat és el seu món. Aliena a les modes, la seva pintura figurativa t’arriba com els rampells d’un Francis Bacon, i fins i tot més. M’explico: no es tracta de comparatives sinó de fer notar que les pintures de la Rego expliquen històries que són un repte per a la imaginació, no una il·luminació que ve de sobte sinó una història complexa amb molts detalls immediats. Amb molts més detalls que els quadres d’un altre dels pintors amb qui se la pot relacionar, Balthus i les seves atmosferes torbadores. Aquest estiu en tants aspectes aclaparador a la Rambla, des de la calor a la turistada, entrar a la Virreina i deixar-se embolcallar pels contes i relats pintats de Paula Rego és un cert repte, sí, però, puc assegurar-ho, és també un bàlsam. Aquí no hi ha postveritats que valguin, no hi són, en Paula Rego.

Una de les seves sèries més impactants, si és que n’hi ha alguna que no ho sigui, és la que va dedicar a finals dels anys noranta a l’avortament, quan a Portugal es va fer un referèndum per despenalitzar-lo que no va aconseguir el seu propòsit. Les dones, sempre presents en la seva pintura, apareixen en aquestes escenes estirades en un sofà, agenollades davant d’un llit, en unes posicions que no apel·len directament al problema. Els crítics no es van assabentar de res, no es van adonar del tema de les obres. Fins que l’avortament ha estat legal, i ella ha anat insistint en el tema, que pràcticament configura un capítol autònom de la seva trajectòria. Actualment molt reconeguda, tant a Anglaterra i el mercat global de l’art com a Portugal, on se li ha consagrat una fundació, la seva obra és impagable: per la seva rara bellesa, la de la veracitat pintada. I és que el tema sempre és important en la Rego, potser d’aquí prové la seva estranya bellesa.

Com en una pel·lícula, no us explico més del que podeu veure a la Virreina. Aneu-la a veure, no ho dubteu: visqueu-la. Visqueu Paula Rego.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.