Només habitacions

L’edifici 110 Rooms del carrer Provença de Barcelona, un nom que busca definir l’ADN d’aquest immoble que guarda a l’interior la seva originalitat, ha estat el premi d’Opinió en la darrera edició dels premis FAD. Crec que és oportú fer tres consideracions més enllà del que en el seu moment va valorar el jurat per seleccionar-lo. La primera, quasi podríem dir que fora de concurs, és el treball previ per poder arribar a un resultat així en un camp com el de l’arquitectura de l’habitatge, ple de convencionalismes i afectat més que greument pel discurs tecnicosostenible. Això tan sols es pot aconseguir amb una capacitat d’interpretació de la normativa, de convèncer la propietat —que ara deixa la promoció pública seriosament tocada—, de llegir la ciutat barrejant la discreció i certa extravagància i de modulació de tot plegat, per poder fer un edifici tan atípic com aquest sense semblar-ho. Aquesta és una part, a l’inici del procés, ineludible en qualsevol projecte, en la qual el disseny és accessori i el que compta és la convicció i la intel·ligència. I encara hi ha qui creu que es pensa amb el llapis!

La segona és la manera de resoldre i concebre la planta baixa com un passatge cap a l’interior d’illa. Aquesta part de l’edifici barreja elements de dos mons diferents: un pertany al camp més aviat conceptual i està lligat a la idea que la planta baixa dels edificis estigui lligada al més possible a l’espai públic. Un lloc en el qual l’espai domèstic de les plantes superiors i l’espai públic deixin oberta la seva relació a la interpretació que en cada moment li donin els usuaris. Els altres elements són purament formals, i són els que atorguen la fisonomia d’aquest espai, recorrent a una inspiració contra corrent com la que va suposar La Strada Novissima de la Biennal de Venècia del 1980. Aquell carrer de façanes inventades per 20 arquitectes diferents per revisar el passat, en plena eufòria postmoderna, bé mereix reconsiderar-se ara, quasi 40 anys després. El recurs a les superfícies revestides de marbre, l’alçada del pas al fons de l’illa i la presència espiritual d’una piràmide truncada ho fan recordar clarament.

La tercera és la més important, la que no es veu si no és a la planta de distribució i la que sentim en entrar en un dels apartaments. La peculiaritat d’aquests apartaments, quatre per replà, és que estan fets d’habitacions genèriques iguals, sigui quin sigui l’ús que se’ls doni. Utilitzant la nomenclatura oficial, diríem que el rebedor, la sala, el menjador amb cuina i les dues habitacions són iguals, i el que les diferencia és la seva posició relativa. Això, al meu entendre, dona coses interessants; la primera és que és una demostració que el que en diem flexibilitat té una relació directa amb l’ambigüitat. No definir la funció de les peces d’un habitatge és la millor de les flexibilitats possibles, d’aquesta manera la iniciativa correspon a qui hi viu, i és ell qui decideix quin ús fa de les peces d’una casa. Estretament lligat a aquesta ambigüitat, en aquests apartaments hi ha les portes i les obertures —petites finestres interiors— que comuniquen les peces i accentuen el paper ambivalent de les habitacions més previsibles (especialment les dues dels extrems en diagonal).

Però una de les expressions més atractives d’aquest conjunt d’habitacions iguals és la posició del menjador amb cuina inclosa. Aquesta peça, que no té una comunicació directa amb el carrer ni amb el pati, és el centre de la distribució. L’arquitectura moderna de l’habitatge no és central. L’arquitectura moderna oficial de l’habitatge ha professat sempre una veneració per allò lineal, potser amb l’excusa del contacte directe amb l’exterior, oblidant les parts indefinides o ambigües i ha proscrit alcoves i finestrons interiors. El funcionalisme i el maleït costum de dividir la casa en zona de dia i zona de nit són el responsable i l’expressió de la vulgaritat, en aquest ordre, en què ha acabat l’habitatge contemporani. Amb tot plegat, l’habitatge modern sembla un dictat en què l’usuari té més aviat poc a dir. Aquests apartaments són el contrari i podrien inspirar una revisió seriosa de la concepció de la casa contemporània, més desinhibida i més d’acord amb la imperfecta vida real.