Més de 14.600 nens catalans falten a classe de forma regular

Fer campana, fer rodó o saltar-se l'escola. Són els malnoms que es fan servir en l'argot estudiantil per referir-se al fet que un alumne, en edat d'escolarització obligatòria, falti a classe. No obstant això, si l'absència és reiterada i no justificada es tracta d'absentisme escolar, un fenomen que, pels riscos psicosocials que comporta, requereix la intervenció de l'escola i dels serveis socials del territori. El curs 2014-2015, últim any del qual es tenen xifres, 14.618 nens d'infantil, primària i secundària eren absentistes regulars, és a dir, que faltaven a més del 25% de les hores lectives. Es tracta d'un 11% més que l'any anterior.

“Es recull tot l'absentisme perquè els centres passen llista dels alumnes cada dia. Però es considera preocupant a partir que faltin a més del 25% de les hores lectives”, puntualitza Jordi Miró, director general d'Atenció a la Família i a la Comunitat Educativa del Departament d'Ensenyament. En el curs 2014-2015 es van registrar 6.017 casos d'absentisme en educació infantil, 4.050 a primària i 4.551 a secundària. En total, es tracta d'un 11% més que l'any anterior, encara que Ensenyament sosté que la xifra està estabilitzada. “Que hi hagi un únic nen absentista ja és un problema, però no ha crescut significativament. La situació està estabilitzada però cal minimitzar-la i estem treballant en això”, postil·la Miró.

Cada cas és singular i es tracta d'un fenomen en el qual incideixen molts factors, sostenen els experts. Per començar, hi ha diferències entre l'absència a classe d'un alumne d'infantil i un de secundària. “En termes generals, quan els absentistes són nens és per problemes familiars i quan són adolescents és perquè els pares no poden amb ells”, assenyala Carlos Alarcón, membre de la comissió d'infància del Col·legi de Treball Social de Catalunya. En qualsevol cas, agrega, l'absentisme “és un indicador d'infància en risc”.

“Hi ha molts tipus d'absentisme. El crònic, per exemple, es veu més entre la població gitana. I aquí hi intervenim amb promotors escolars que actuen a 11 zones i ja hem aconseguit reincorporar el 52% dels absentistes”, apunta Miró. També n'hi ha un altre d'estacional, assenyala, més comú en determinades ètnies centrafricanes durant les èpoques de l'any en les quals fan viatges familiars als seus països d'origen. A més, agrega l'alt càrrec d'Ensenyament, hi ha una altra classe d'absentisme vinculat a algun conflicte familiar o al centre, com pot ser un cas d'assetjament escolar.

En qualsevol cas, si es detecta que un alumne està faltant a classe amb freqüència, la intervenció és a càrrec, en primer lloc, del centre educatiu, que disposa d'un protocol d'actuació segons la gravetat del cas. “El 90% de les vegades se soluciona en el centre educatiu, perquè són els que estan en millors condicions per intervenir. Parlem amb la família i l'alumne i busquem mesures per recuperar l'absentista”, diu Miró.

En cas que la intervenció del centre falli o no sigui suficient, el centre deriva el cas als serveis socials del territori. “Nosaltres hi intervenim perquè és un indicador d'infància en risc”, apunta Alarcón.

Els experts diuen que l'absentisme és un element d'exclusió social

Els serveis socials posen especial atenció a l'entorn familiar. “Se cita els pares i, segons l'edat, l'alumne, i fem un diagnòstic social per veure on és la dificultat”, apunta Alarcón. El treballador social assegura que l'absentisme acostuma a ser el punt de partida d'alguna cosa més profunda. “És un símptoma més i té a veure amb una situació i relació parental que està danyada. Cal fer una exploració amb la família i veure quins recursos tenen”, agrega.

L'absentisme pot donar-se en nens de tots els estrats socials, però Alarcón assegura que, en qualsevol cas, “és un element més de risc d'exclusió social”. Per això la intervenció ha de ser immediata i eficient, adaptada a la realitat de cada cas. “Si parlem de casos de menors en què per als pares no és prioritari que vagin a l'escola, cal fer una intervenció de conscienciació, com donar ajudes a domicili per donar un cop de mà en les dinàmiques familiars de preparar l'esmorzar als nens o portar-los a l'escola”, apunta el treballador social.

Amb tot, els serveis socials bàsics tenen competència per assistir els casos en els quals el risc per al menor és lleu o moderat. Quan es creua aquesta barrera i assumeixen que els nens corren un risc més elevat en el seu nucli familiar, deriven el cas als Equips d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (EAIA), els serveis socials especialitzats en menors. “Si només hi ha absentisme, és difícil que es derivi el cas a l'EAIA. Això es fa quan constates que les necessitats del nen no estan sent cobertes i hi ha un possible dany al menor”, conclou Alarcón.