Dalí, l’ADN i la banya de rinoceront

Galacidalacidexosiribonucleicacid. No són errates, és una picada d'ullet a l'ADN amb la qual Salvador Dalí va titular un dels seus quadres, el que va dedicar, el 1963, a James Watson i Francis Crick, els científics que van descobrir la doble hèlix, a la qual el pintor va consagrar nombroses obres. Dalí sentia obsessió per l'estructura de l'ADN, una molècula que ara és a punt de treure'l de la tomba. Pilar Abel, una dona de Figueres, de 61 anys, afirma que l'artista empordanès era el seu pare, i una jutgessa ha ordenat exhumar el cadàver, embalsamat al Teatre Museu Dalí de Figueres, per extreure-li material genètic i determinar si el gran masturbador va tenir alguna relació sexual que acabés en embaràs. Abel està citada el dia 11, dimarts, per extreure-li una mostra d'ADN a l'Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses, de Madrid.

A Watson i Crick els havien donat el Nobel de Medicina un any abans per aquell descobriment, una curiosa hèlix doble en la qual Dalí veia l'obra de Déu. No és una mala metàfora, en aquesta estructura biològica radica el secret de la vida i no cal pensar que el geni va arribar-hi per casualitat: a Dalí li apassionava la ciència. Desitjava conèixer els últims avanços científics, dels quals tenia notícia a través de la correspondència i trobades amb investigadors; estava subscrit a publicacions especialitzades. A la seva biblioteca de Portlligat (Girona) atresorava més d'un centenar de llibres sobre diverses matèries, plens de comentaris als marges. La seva obra pictòrica no podia escapar-se d'aquesta obsessió. Ni la seva excentricitat. Si va passar un llarg període de temps pintant un rinoceront en un zoo o es va fotografiar amb l'animal, també hi havia en això una atracció científica. Veia en la banya de la bèstia una corba logarítmica perfecta.

Explica Pilar Abel que un dia la seva àvia paterna li va confessar la veritat sobre la seva paternitat. Ella no era la seva neta, ja que el pare havia estat Dalí (Figueres, 1904-1989). Així i tot li va assegurar que tenia tot el seu afecte. Però quan les coses es posaven tossudes, l'àvia li etzibava: “Ets rara com el teu pare”.

Què veia en aquella doble hèlix? Era per ell “la clau de la immortalitat”, deia. La curiosa figura no només apareix en aquesta obra de nom impossible; també la va plasmar en El paisatge de la papallona i Árabes acidodesoxirribonucleicos, en les quals va reflectir unes figures arrodonides que conformen una composició helicoïdal; així mateix apareix en L'estructura de l'ADN, en què va pintar unes estructures moleculars a força d'esferes i línies. Fins i tot hi ha qui veu en La batalla de Tetuán una referència a la joiosa figura geomètrica. Tal va ser l'obsessió que alguns especialistes han establert l'anomenat període de l'ADN per enquadrar aquestes obres.

L'ordre de la jutgessa María del Mar Crespo, del jutjat d'instrucció número 11 de Madrid, de treure el cadàver no és una cosa que ompli d'alegria la Fundación Gala-Salvador Dalí ni els advocats de l'Estat, hereus de l'artista. “No ens oposem al fet que es facin les proves de paternitat, però hi ha altres possibilitats d'extreure material genètic abans d'exhumar”, asseguren des del centre que vetlla pel patrimoni del pintor. Però no revelen el recurs que van presentar a finals de juny contra l'exhumació. Deixen entreveure que els sembla més lògic que primer es compari l'ADN de la demandant amb els seus familiars vius més propers, per exemple els seus germans. “Estem a l'espera de si la jutgessa admet les nostres peticions o segueix endavant amb l'exhumació”.

A ningú se li ha escapat l'atmosfera surrealista que envolta la reclamació de paternitat d'aquesta dona, que anys enrere va exercir de pitonissa a la televisió. Els que van conèixer Dalí o han estudiat la seva biografia es posen les mans al cap. No era home de relacions sexuals que donessin com a fruit un fill, diuen. A ells se suma el mediàtic perruquer Lluís Llongueras, que va pentinar durant anys els cabells del geni i va retallar un dels bigotis més coneguts del món. Llongueras assegura que conserva pèls d'aquell mostatxo i els ofereix per a l'extracció d'ADN. Narcís Bardalet, el forense que va embalsamar Dalí, assegura que aquest oferiment no serveix de res. “No està garantida la cadena de custòdia” per poder obtenir un material genètic pur, que no hagi estat manipulat i pugui induir a error. No serà fàcil aconseguir el material perquè el cos està embalsamat, però tampoc és impossible.

Era ben conegut que l'únic plaer sexual l'obtenia mirant i masturbant-se, però no tocava, ni els seus models ni potser la seva dona, la Gala, que va tenir els seus amants. Pilar Abel afirma que el geni va mantenir “una relació clandestina amb la seva mare” el 1955, quan ell tenia 51 anys i la dona, empleada en un parell de cases d'adinerats amics del pintor, 25. Sembla difícil, però no impossible.

El 1955, l'any del suposat embaràs, que ara li reclamen a la tomba, Dalí va viatjar a París per fer una versió d'un quadre de Vermeer del Louvre, però també va pintar un rinoceront al zoo. La banya de l'animal guardava als seus ulls “les més divines proporcions de la naturalesa, el traç de Déu”. Aquesta banya simbolitzava per ell la castedat, una altra de les seves obsessions. Sobre la ciència va retre compte completament en els seus quadres. En el que va dedicar a Watson i Crick apareix Gala i li va posar un títol “llarg com la persistència genètica de la memòria humana, l'única estructura que uneix l'home amb Déu”, va escriure Dalí quan va presentar l'obra a Nova York.