Secessió al retrovisor

Ara que el president Puigdemont invoca sorprenentment la gran política de Josep Tarradellas, emular-la podria consistir a aparèixer en públic per dir que el desconcert de la societat catalana requereix un període de reflexió per la qual cosa el calendari de la ruptura amb Espanya es posposa sine die i que conseqüentment hi haurà eleccions autonòmiques perquè la ciutadania contrasti arguments, efectes emocionals, relacioni cost-benefici i disparitats entre mite i realitat. Evidentment, això tindria un cost polític per a Puigdemont, especialment en el món antisistema que el manté en el poder però, és gran política. L'altra opció, de més cost general, és portar la societat catalana a la ficció d'un referèndum sense urnes, ni junta electoral ni futur. Ni tan sols hi ha la certesa que l'activisme independentista aconsegueixi una reacció massiva quan el referèndum no tingui lloc. La situació política de Catalunya és voluble i inflamable, per contrast amb una Catalunya real que prefereix estabilitat, creixement i negociació. La unitat estratègica de tots els sectors i administracions en la petició de l'Agència Europea del Medicament —amb altres ciutats en lliça— demostra que hi ha maneres més raonables de fer les coses. Una societat oberta és una societat ben informada. És dubtós que sigui aquest el preàmbul projectat per a un referèndum unilateral. Efectismes, gestualitats, inconcrecions, irresponsabilitat extrema i greu incompetència política connecten Artur Mas amb Carles Puigdemont. La confusió genera passivitat, desconnecta i deteriora les maneres d'interacció social i cívica.

És probable que acabem veient l'intent secessionista allunyant-se al retrovisor. Fins i tot és possible que en un futur no gaire llunyà ni puguem concebre com es va arribar a configurar el que s'allunya pel retrovisor. Però pot passar també que una concatenació de provocacions i actes rupturistes empitjori les circumstàncies actuals. De no ser així, al final les coses s'aniran posant al seu lloc, és a dir a les tensions concretes, irresolubles en un dia, només suportables, per accidentat i incòmode que això sigui. Encara així quedarien uns centenars de milers de ciutadans desafectes a gairebé tot perquè la política secessionista fa massa temps que està entre el tot o res i això cansa.

O retrovisor o fars antiboira. En esclatar, les bombolles provoquen desil·lusions inquantificables, tal vegada passatgeres per la seva pròpia naturalesa. Hi haurà desperfectes, com hi ha bona política i mala política. Amb la visita d'Alfons XIII a Barcelona el 1902, la “Lliga” va errar en pensar que la ciutat romandria amb les persianes tancades per manifestar la seva falta d'entusiasme monàrquic. Va passar el contrari perquè el poble de Barcelona va expressar la seva satisfacció per la presència del monarca. Llavors la intuïció política de Cambó va encertar donant-li un gir a la situació i expressant davant el Rei les inquietuds de la societat catalana. És a dir: el polític s'adaptava a la realitat de la societat i això la convertia en el seu millor representant. Va ser un moment de qualitat política catalanista. Per contrast, es fa penós veure els diputats del PDeCAT actuant des dels seus escons com si fossin representants de l'antisistema. Sent alguns d'ells parlamentaris molt qualificats, és inaudit que recorrin a la pancarta quan el Rei acudeix al Congrés dels Diputats a commemorar els quaranta anys de les eleccions democràtiques després de la dictadura. A la Segona República, el catalanisme republicà es va afirmar als carrers de Barcelona al crit de “Mori Cambó!”. Un catalanisme contra un altre. Ara és nacionalisme contra autonomisme, independentisme enfront de constitucionalisme.

Els errors del secessionisme no poden atribuir-se a tota la societat catalana ni la societat té per què assumir-los. Per això, encara que hi hagi qui reclama l'aplicació de mesures frontals, el desitjable és que la resposta de l'Estat de dret sigui proporcionada, cas per cas i gradual per no sobreactuar en imposar el compliment de la llei. El nacionalisme secessionista ha passat a ser una espècie de règim polític. Fins i tot –com va fer Artur Mas– s'han demanat majories indestructibles però les majories no són destructibles ni indestructibles: pertanyen a la voluntat popular, a la decisió dels individus i no a un arquetip col·lectiu dels territoris. Això significa respectar i enfortir les institucions “inclusives”. Les concebudes per la Constitució del 1978 tenen una complexió estable, perfectible com tot, per modular-se i canalitzar els conflictes segons la llei. Malgrat tanta agitació, al final és el que compta.