La carta dels bisbes espanyols que va incomodar el Vaticà

Ha complert 80 anys el document més famós de l’Episcopat espanyol: la Carta Col·lectiva que donava suport a la rebel·lió militar, després d’un any de guerra. Datada l’1 de juliol del 1937, no es va fer pública fins al 10 d’agost. El resultat de la guerra semblava llavors indecís, i tots sabien que es decidiria a les cancelleries internacionals, perquè tots dos contendents depenien dels subministraments estrangers. Per això a Franco, que es presentava com un defensor de l’Església, el contrariava que un sector del catolicisme europeu més avançat, que condemnava la persecució religiosa atroç de la zona republicana, denunciés també la repressió a la nacional i rebutgés el títol de “croada” que s’atorgaven els rebels.

El 10 de maig del 1937 Franco va demanar al cardenal primat d’Espanya durant la Guerra Civil, Isidre Gomà, que, ja que tots els bisbes estaven a favor seu, publiquessin “un escrit que, adreçat a l’episcopat de tot el món, amb prec que procuri la seva reproducció en la premsa catòlica, pugui posar la veritat en el seu punt”. Gomà era contrari als documents col·lectius, pel fracàs del que havia fet signar als bisbes de Vitòria i Pamplona condemnant els catòlics bascos per lluitar al costat dels comunistes, però aquesta vegada va posar fil a l’agulla immediatament. Va comunicar la petició de Franco al cardenal Pacelli, secretari d’Estat del Vaticà, i a tots els bisbes espanyols. Els segons es van adherir amb entusiasme al projecte. Només el català Francesc Vidal i Barraquer i el basc Mateo Múgica es van negar a signar-lo.

Gomà es va moderar moltíssim en la redacció del document, amb l’esperança que Pius XI l’hi aprovés. La carta no diu que la guerra sigui una croada, i abans afirma que no la va convocar l’Església. Amb raó denunciava la persecució religiosa a la zona republicana, però negava la que es produïa a l’anomenada “zona nacional”. Pacelli responia a Gomà sobre altres coses, però no li deia res de la carta col·lectiva. Gomà, sense deixar de treballar en la carta, es va queixa als seus íntims del silenci del Vaticà i fins i tot va arribar a dir que temia que no li contestessin. Creia que el Vaticà, influït pels eclesiàstics bascos i catalans, no entenia el cas d’Espanya.

Sense unanimitat

A l’Arxiu de la Secretaria d’Estat, obert recentment als investigadors, he trobat una carta, fins ara inèdita, del 31 de juliol del 1937, de Pacelli a Gomà en què li suggereix que no publiqui el document perquè, per a això, “seria desitjable la unanimitat de l’Episcopat”, i hi falten Vidal i Barraquer i Múgica. Però aquesta carta no es va arribar a enviar, tot i que va quedar arxivada a la Secretaria d’Estat amb un afegit en llapis i a mà, dins d’un cercle, de la paraula “sospeso” (“suspès”). Si no es va arribar a trametre aquesta carta de Pacelli va ser segurament perquè es va saber que la Carta Col·lectiva ja s’havia enviat als bisbes de tot el món, tot i que encara no s’havia fet pública perquè abans arribés als seus destinataris. A més, per a Franco, que havia demanat el document i l’estava fent traduir a diverses llengües, prohibir-lo hauria estat un casus belli de conseqüències imprevisibles. Però encara que no s’enviés, aquella carta de Pacelli a Gomà demostra que el document col·lectiu desagradava al Vaticà.

La Santa Seu va trigar nou mesos a justificar la recepció de la Carta Col·lectiva, i ho va fer en una forma que va enfuriar el govern de Burgos. L’episcopat mundial es va commoure per la descripció de la persecució religiosa i van començar a arribar respostes emotives dels episcopats. Llavors l’oficina de propaganda religiosa de Burgos (cal recordar que la Carta Col·lectiva no era una instrucció pastoral destinada als fidels espanyols, sinó una maniobra de propaganda internacional) va recopilar en un volum les respostes dels episcopats, i per a aquest llibre volien un pròleg del Papa.

Atesa la gran ressonància de la Carta Col·lectiva, el Vaticà havia de fer alguna cosa. El Papa no va escriure el pròleg sol·licitat, però el 8 de març del 1938 Pacelli va enviar a Gomà una carta en la qual elogiava el document espanyol “pels nobles sentiments en què està inspirat, així com l’alt sentit de justícia d’aquests Excms. Bisbes a condemnar absolutament el mal, de qualsevol part d’on vingui”.

Es va publicar el llibre amb la carta de Pacelli com a pròleg, però suprimint les paraules “de qualsevol part d’on vingui”. La Santa Seu va respondre dient que la seva carta no s’havia publicat íntegra i la va donar a conèixer sencera. Més tard, el 2 de novembre del 1938, l’ambaixador davant la Santa Seu, José de Yanguas Messía, va presentar a Pacelli una llista d’onze capítols de queixa (una demostració que les relacions entre Franco i el Vaticà no eren tan idíl·liques com es volia fer veure). El cinquè era, justament, la “carta pròleg”. En comptes de presentar excuses per haver manipulat un document del Vaticà, protestaven perquè no deia el que volien que digués.

Hilari Raguer és historiador i monjo de Montserrat.