Mor Helmut Kohl, un europeista en estat pur

Helmut Kohl, que ha mort aquest divendres al matí a casa seva, a Ludwigshafen, als 87 anys, segons ha confirmat el seu partit, la CDU, ha estat el canceller de la unificació alemanya. Sense la seva claredat d'idees, sense la seva sensatesa i la seva obstinació, també sense la seva capacitat de decisió i de convicció dins i fora d'Alemanya, aquest esdeveniment transcendental en la història d'Europa no s'hauria produït en el breu termini d'onze mesos entre el 9 de novembre del 1989, dia en què va caure el Mur de Berlín, i el 3 d'octubre del 1990, quan els sis Länder de la vella República Democràtica d'Alemanya van quedar incorporats a la República Federal i integrats directament en el que llavors s'anomenava Comunitat Europea, i es va culminar així l'ampliació més ràpida que s'ha produït en tota la seva història.

Kohl se situa al frontispici de la història alemanya, juntament amb Bismarck, que va fer la primera unitat el 1871 a Versalles després de vèncer França, i amb Adenauer, que va construir l'Alemanya democràtica i la va reconciliar amb el seu veí i enemic secular francès. De fet, el mèrit de Kohl és encara més rellevant perquè el seu projecte d'unir els alemanys era només l'altra cara del seu projecte d'unir els europeus i de fer-ho, a més, en llibertat, no a través de la guerra, com Bismarck, ni sota un règim d'ocupació i divisió, com Adenauer.

Així, Kohl és també el canceller de la unitat i la llibertat europees, el polític del salt cap endavant europeu a partir de la unificació alemanya i que ha portat a la creació de la moneda comuna, a l'ampliació de les fronteres europees fins als confins de Rússia amb l'ingrés de 28 membres, i a la consolidació de la zona més extensa de respecte dels drets humans i de les llibertats, d'estabilitat, seguretat i prosperitat de tota la història; un balanç que en el moment de la seva mort encara es manté plenament, malgrat els núvols negres que amenacen ara Europa.

Per a aquest home corrent, vulgar fins i tot, un gegant de gairebé dos metres sorgit de la política renana més provincial d'una Alemanya dividida i ocupada, la llibertat i la unitat dels alemanys ha estat des de la seva pròpia joventut l'altra cara de la llibertat i la unitat de tots els europeus. En la caiguda del Mur va trobar la seva oportunitat, aquest moment decisiu i excepcional que posa a prova qui té el privilegi de trobar-la. Si això no hagués passat, potser ni tan sols hauria guanyat les següents eleccions i pocs el recordarien en el moment de la seva desaparició.

Kohl va aprofitar la seva oportunitat perquè des de molt jove, quan va començar a militar en la democràcia cristiana renana, fonia en el seu cap el patriotisme alemany amb l'europeu i l'hostilitat simultània als dos sistemes totalitaris, el que acabava d'enfonsar-se a Alemanya i el que mantenia sota la seva bota mitja Europa, incloent-hi la meitat oriental d'Alemanya.

Ja assenyalava el camí de la unificació el seu primer pas transcendental com a canceller, només arribar al capdavant del Govern el 1982 per una moció de censura constructiva contra el seu predecessor, avui ja oblidada en la boira de la història. Va ser la seva campanya a favor de l'anomenada doble decisió de l'OTAN, proposada pel canceller socialdemòcrata Helmut Schmidt i executada el 1979, però qüestionada àmpliament per un moviment pacifista creixent dins, fins i tot, de l'SPD.

Es tractava de proposar al Pacte de Varsòvia una reducció dràstica dels míssils d'abast mitjà desplegats per tots dos blocs a Europa, i específicament a l'Alemanya comunista i, en cas de no arribar a un acord, el desplegament immediat dels míssils nord-americans a Alemanya. Kohl ja va rebre llavors el suport de Mitterrand, amb la seva frase cèlebre: “Els míssils són a l'Est, però els pacifistes a l'Oest", que el va alçar a la seva espectacular victòria electoral, gairebé el 50% dels vots per al seu partit, com només les obtenia Adenauer en els anys de la reconstrucció. El rearmament de l'OTAN que els pacifistes denunciaven va prefigurar, d'una banda, la incapacitat del sistema soviètic i sobretot de la seva economia per aguantar el repte armamentístic occidental; i, de l'altra, la bona compenetració alemanya amb França, l'únic país del nucli europeu que havia jugat en algun moment a una tercera via entre Washington i Moscou.

Kohl ha estat un polític pràctic, modest, impregnat d'història europea, però gens pretensiós. La seva reflexió sobre el tràgic passat alemany, incompresa per molts, és reveladora del seu tarannà reticent davant dels moralismes i les idees grandiloqüents, sense victimismes ni heroïcitats impostades: “M'he beneficiat de la gràcia de néixer tard”, va dir davant la Knesset, en la primera visita d'un canceller alemany a Israel. El canceller que va saber veure el futur d'Alemanya i d'Europa no era partidari de “les visions” i menys dels polítics visionaris, “the vision-thing”, igual que el seu amic George W.H. Bush, que tant el va ajudar en la unificació.

Kohl va ser un autèntic amic d'Espanya. Va ajudar en l'ingrés a les llavors anomenades Comunitats Europees, fa exactament 30 anys, i va ser l'autèntic padrí de les polítiques pressupostàries que han proporcionat a Espanya 300.000 milions d'euros en aquestes tres dècades en fons estructurals, socials, agraris i de cohesió. Des de Madrid se'l va correspondre, com reconeix ell mateix en les seves memòries, on cita el suport singular de Felipe González a la unificació, en contrast amb l'hostilitat de Margaret Thatcher i les reticències, després superades, de François Mitterrand.

L'Europa que Kohl va contribuir a construir amb el nomenament de Jacques Delors al capdavant de la Comissió, el llançament de l'Acta Única per crear el mercat interior europeu amb les seves quatre llibertats (de circulació de persones, capitals, mercaderies i serveis) el 1992, el Tractat de Maastricht, l'ampliació de la UE de 12 a 15, i els passos inicials cap a la moneda única, és encara la de l'ortodòxia europeista traçada pels pares fundadors, en la qual els governs espanyols se sentien còmodes i capaços de mantenir un protagonisme de primer nivell. Cap canceller posterior, ni Schröder ni Merkel, s'ha entès millor amb Madrid ni ha sintonitzat d'una manera més subtil amb els interessos espanyols.

Kohl desconfiava de Merkel i, en general, de les generacions que no havien viscut l'experiència d'una Europa dividida i en guerra. “Està destrossant la meva Europa”, va arribar a dir en els últims anys, quan les relacions amb França no han funcionat i Alemanya ha anat ocupant un lloc excessiu en totes les decisions, prefigurant aquesta Europa alemanya que tant temia el vell canceller i a la qual contraposava l'Alemanya plenament europea.

Kohl ha passat el seu purgatori en vida. Va haver de sortir de la cancelleria derrotat per Gerhard Schröder, després de 16 anys al poder, i després es va veure obligat a deixar la política l'any següent, pel finançament il·legal del seu partit, una denúncia que es va encarregar d'atiar la mateixa Angela Merkel. El suïcidi de la seva dona, Hannellore, el 2001, i les baralles familiars amb els seus fills, després de casar-se amb la seva secretària, van acabar d'esquerdar la seva imatge. Només faltava la publicació simultània d'una reedició de les seves memòries i d'altres memòries no autoritzades i molt polèmiques, en les quals es recullen més de 600 hores de gravacions fetes per un confident i amic amb el qual Kohl s'havia barallat.

La seva mort depurarà, sens dubte, l'anecdotari i subratllarà la dimensió del gegant alemany i europeu que acaba de desaparèixer, i fins i tot la seva proximitat i la seva humanitat. Kohl va ser un polític normal, sense aura ni carisma, que tant els seus adversaris com els seus amics van considerar com un canceller de transició i ha acabat sent un dels més longeus, 16 anys a la cancelleria, i dels que ha deixat més empremta, i més persistent, en la història alemanya i europea.

Malgrat la seva austeritat, la seva tenacitat i la seva laboriositat, perfectament alemanyes, Kohl va ser un home discretament religiós i també irònic, tal com expressa la que és potser una frase seva antològica, digna per a un epitafi: “Hi ha vida abans de la mort i tot cristià, protestant o catòlic, té dret a gaudir-ne”.