París ret homenatge a Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen

Francesc Boix ja descansa en pau. Entre els seus i prop dels grans de la història i la cultura. Les restes del fotògraf català que va retratar la Guerra Civil espanyola i va ser testimoni clau dels horrors dels camps d'extermini nazis van ser traslladades aquest divendres al principal cementiri de París, el Père Lachaise, en una cerimònia presidida per l'alcaldessa de la capital francesa, Anne Hidalgo, i l'alcalde interí de Barcelona, Gerardo Pisarello.

"Avui honrem un home, Francesc Boix, que va marcar la història amb el seu valor, amb la seva lluita contra el franquisme i contra el feixisme", va dir Hidalgo. "Vivim en un moment diferent del que va conèixer Boix. Però també observem amb preocupació la forma en què la intolerància i la desigualtat es produeix a tota Europa", va continuar Pisarello. "Som aquí per mantenir la promesa sempre inacabada de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, una promesa per la qual Boix va lluitar tota la seva vida".

Segur que, d'haver conegut la seva destinació final, Boix (Poble Sec, Barcelona, 1920- París, 1951) hi hauria donat el seu vistiplau. El jove fotògraf republicà, que va sobreviure a Mauthausen, descansa ara prop de brigadistes internacionals francesos, líders del Partit Comunista gal, dels monuments en record dels lluitadors de la resistència i, també, els dedicats a les víctimes de tots els camps d'extermini nazis. Boix, que va morir a 31 anys, reposa també molt prop del memorial erigit en honor dels 10.000 republicans espanyols que, com ell, van morir en camps de deportació i dels 25.000 que van perdre la vida lluitant "al costat de les forces aliades, en els maquis, o afusellats" durant la II Guerra Mundial. Paul Éluard, poeta, comunista i membre de la resistència, també és veí seu, igual que la també fotògrafa Gerda Taro, que va morir en la Guerra Civil espanyola.

El trasllat de les restes de Boix, la tomba de les quals és al cementiri de Thiais, als afores de París, corria perill de desaparèixer, no va ser fàcil. Han estat 12 anys d'esforços, va recordar a EL PAÍS Daniel Simon, president de l'Amicale de Mauthausen de París, el motor de l'operació, per la qual ha disposat del suport de la filial espanyola de l'organització, així com de l'Ajuntament de Barcelona. Però va ser un esforç necessari per reconèixer "una acció excepcional de resistència", com va subratllar durant l'homenatge.

La bandera republicana amb la qual algú havia embolicat el retrat més emblemàtic de Boix, una imatge en la qual apareix amb una càmera al coll just després de l'alliberament de Mauthausen, va ser retirada abans que comencés la cerimònia. Però la tricolor espanyola no va desaparèixer: molts dels 200 assistents a l'acte havien portat les seves i una altra cobria el taüt de Boix, que va atestar en els judicis de Núremberg contra dirigents nazis. Els negatius que va aconseguir treure del camp de concentració —estava destinat al laboratori fotogràfic— amb ajuda d'altres presos espanyols i la complicitat d'Anna Pontner, una veïna austríaca, van servir com a prova durant els processos de Núremberg i Dachau. "Les seves fotos són un testimoni precís de l'horror (...) que van permetre enjudiciar els culpables i mostrari al món el que havia estat allò", va recordar Hidalgo.

A la primera fila, entre l'alcaldessa de París i el número dos barceloní, escoltava emocionada Ana María Salomo Boix, neboda per part materna del fotògraf, al que mai va conèixer personalment i del que només ha sabut la seva singular història en els últims anys. "A la família ningú s'esperava que ho hagués fet tan bé, jo ho coneixia a través de les cartes que enviava a la meva mare, que era la seva germana, però ell no deia he fet això o això altre, no deia res, ho he sabut els últims anys, quan vaig ser a Mauthausen i moltes persones em van explicar el ben que va fer", va explicar. Com Ramiro Santisteban, supervivent de Mauthausen i que ha explicat com Boix va salvar el seu pare al camp de concentració en el qual van passar cinc anys. Malgrat els seus gairebé 96 anys, Santisteban tampoc va voler perdre's l'homenatge, igual que Llibert Tarragó, fill d'un altre deportat espanyol de Mauthausen.

Tots es van aixecar al pas del fèretre fins al seu últim lloc de descans "dempeus, lliures i pensant", com va dir Hidalgo. "Perquè és amb la llibertat, amb el pensament, amb l'educació, amb la cultura com es combat en democràcia, així és com se segueix vivint".