A la contra

Revise documents a l’ordinador i vaig a parar a una carpeta de fotos d’un viatge de família. M’hi recree, retrobe instants oblidats, m’adone de com d’enriquidor havia estat aquell viatge amb les seues llargues passejades en bici i a peu, amb la casa antiga, plena de racons, on ens allotjàvem, amb els paisatges imprevistos, amb les vivències ressaltades per l’estranyesa de l’entorn.

Solem viatjar a la contra, a llocs ignorats per l’aparador turístic; és més barat i, sobretot, és revelador. Riquesa que, a més, esdevé arxiu fructífer per als qui escrivim, car tota vivència és pot reciclar en literatura. Mesos abans del viatge no em feia cap gràcia haver-hi d’anar, tot just quan havia aconseguit emprendre una rutina creativa, quan podia dedicar dues hores al matí a gargotejar papers al silenci del meu refugi. No volia viatjar, em sentia còmode, tota interrupció em feia nosa. Però el viatge, com quasi tots els altres que havia fet, fou injecció d’idees, d’imatges, d’olors, d’experiències, amb efectes retardats, els fruits de la qual no tardaren a prendre cos així que havia tornat als papers.

Quin perill, la comoditat! Quants projectes, quantes aventures mentals, quantes meravelles no deuen haver sigut avortades per ella! I a cada moment ataca, a cada instant del dia ens tempta. Comoditat: dimoni que aconsella sempre l’opció del mínim esforç, la mínima intel·ligència. La detecte en mi i la veig, tothora, als fills, als veïns, a tot arreu. La manca d’esforç per a buscar i assaborir la diversitat del món és la font dels tòpics, simplificació que és amputació i desconeixença.

Bous i balladores flamenques a les Rambles, Sorolla i Blasco Ibáñez a València, paella amb sangria, el clarobscur de Rembrandt i l’orella de Van Gogh. Un dia em presentaren un nord-americà ja gran, que acabava d’arribar a Sueca. Entre altres coses, em preguntà si, a la meua família, hi havia algun torero. Se’n feia creus quan vaig dir que ni havia anat ni pensava anar mai a una correguda de bous.

Quan vaig publicar el meu primer llibre, mentre esperava que em rebera l’editor barceloní, la jove secretària, a fi de donar-me conversa, em va dir: “Allà baix s’ho passeu molt bé, oi?”. Allà baix era, és clar, el País Valencià. Com fatiga, tot això! I com fatiga que, per substituir uns tòpics, se’n creen d’altres. Com a valencià, estic fart de les etiquetes que ens posen a Espanya i de les que ens posen des de Catalunya, però sobretot estic fins al coll dels tòpics que potencien els mateixos valencians. No soc representatiu de res, jo. De la mateixa manera que no represente a ningú, no em sent representat per ningú. No m’agrada la gent, ni els països, fàcilment etiquetables. A pastar fang, les etiquetes. Benvinguda la complexitat, l’imprevisible, allò que escapa al patró tosc dissenyat per la peresa. Tota simplificació és una falsedat. Com passa, també, als viatges. Com passa amb tot.