Els intel·lectuals de Hitler

Acantilado ha publicat, des de la seva fundació, una sèrie de llibres sobre el III Reich i sobre l’Holocaust que honren el seu catàleg; per exemple, el diccionari crític de mites i símbols del nazisme, a càrrec de Rosa Sala Rose; Guerra y lenguaje, d’Adan Kovacsics, o les memòries d’Albert Speer, personatge sinistre, però autor d’un llibre important. A banda aquests llibres d’història, Acantilado ens ha ofert l’obra quasi completa d’Imre Kertész, que és, possiblement, l’autor més significatiu i prolix pel que fa a la memòria de l’Holocaust i de les barbaritats de Hitler i el seu estol de dansaires. Hi ha un llibre enormement important, que se li degué escapar a aquesta editorial, que és La nacionalización de las masas, de George L. Mosse, editat per Marcial Pons el 2005 i que encara es troba, que hauria de ser llibre de capçalera per a tots els nostres Kommilitonen.

Ara Acantilado porta a les llibreries un altre llibre molt ben documentat, d’un estil literari d’historiador que no ha llegit literatura, per bé que el traductor, José Ramón Monreal, ha fet tot el possible per fer-lo llegívol: Christian Ingrao, Creer y destruir. Los intelectuales en la máquina de guerra de las SS (Barcelona, 2017).

En aquest llibre —que es nota que procedeix d’una tesi de doctorat— l’autor se centra força específicament en dues coses: el rescabalament dels alemanys de la gran desfeta de la Guerra Gran, i les Osteinsätzen, les campanyes de l’Est, val a dir els territoris eslaus i Rússia. El llibre repassa exhaustivament les activitats d’homes que havien nascut en plena Primera Guerra Mundial, i que, doncs, havien quedat imbuïts —a l’escola i a casa— d’un sentiment d’oprobi en primer lloc, de venjança en segon. Ens costa fer-nos a la idea que un règim com el de Hitler necessités intel·lectuals —no els necessita cap nacionalisme, llevat del francès, curiosament— per tirar endavant la seva política cega d’intervenció a tot el continent, de persecució de tot col·lectiu que no fos de raça ària, i d’extermini industrial de molts d’aquests grups, en especial els jueus, considerats —els jueus de l’Est més que ningú— bàrbars, bruts, incultes i degenerats. (Per molt pobres que fossin, anaven a la sinagoga; els nazis no anaven ni a l’església perquè, en molt bona mesura, creien haver fundat una nova religió; com Luter, per cert: vegeu el llibre, aquest encara no traduït, de William M. McGovern: From Luther to Hitler. The History of fascist-nazi political philosophy, de 1941: d’això se’n diu tenir olfacte pels esdeveniments que tot just començaven a presentar-se, com Chaplin.)

A diferència d’aquest llibre que acabo d’esmentar, el d’Ingrao, que és un llibre d’historiador i no de filòsof de la política, no va més enllà, en el passat, que la guerra del 14, quan, en justícia, atès que parla d’intel·lectuals nazis que es van formar sòlidament en el terreny de la teoria política, la sociologia, l’antropologia i l’economia, per força havien de tenir notícia dels Discursos a la nació alemanya, de Fichte, per exemple, un dels punts de partença de la teoria nacionalista dels alemanys.

La segona part del llibre resulta molt més interessant, perquè entra en detall tant en el conjunt de mentides, miratges, faules, relats i ximpleries en què Hitler va fer caure tota la població alemanya, o quasi, com en les declaracions d’una colla d’implicats en les atrocitats nazis a les batalles de l’Est, que sempre van ser, segons els inculpats, un acte de grandesa moral: la suma d’un anhel d’esplendor perdut arran del Pacte de Versalles —gran error de perspectiva històrica— i de la simple imitació de la suposada violència dels eslaus, especialment dels russos, quan agafaven presoners alemanys. De fet, els nazis es “defensaven” contra la violència comesa sobre els seus compatriotes en temps pretèrits; de manera que la paraula “venjança” no venia a tomb: era la mera continuació, de més gran abast, de la primera guerra. Així va manifestar-ho el criminal Ohlendorf quan va declarar als judicis de Nuremberg, parlant per tots els seus companys: “Van entrar a les seves respectives unitats convençuts que comptaven amb suport, moguts per una força moral autèntica i veritable. Van pensar que el treball era necessari encara que anés contra les seves inclinacions i interessos, perquè l’existència del seu poble estava amenaçada de mort”. (Altra vegada “el poble”!) El van penjar el 7 de juny de 1951.

Una de les grans lliçons d’aquest llibre és que la intel·ligència no sempre va de bracet amb la racionalitat. De fet, no hi ha hagut al món màquina estatal i burocràtica més racionalment eficaç, més i tot que la de la Roma Imperial o que la de l’Imperi d’Àustria-Hongria, que la de l’Alemanya del III Reich.