Final de legislatura

Aviat, molt aviat, les urnes. Potser fins i tot el primer dia d’octubre. Però seran les d’unes noves eleccions anticipades i no les del referèndum, que no es podrà fer ni es farà. 

Ho ha dit el mateix president Puigdemont, l’encarregat pel Parlament de fer aquesta feina: anunciar data i pregunta d’un referèndum d’autodeterminació sobre la independència de Catalunya. Tota la seva tasca se centrava en això, i gairebé només en això. I avui ja ho ha fet. La legislatura es pot donar per acabada.

Si no hi ha referèndum, que no n’hi haurà, no serà culpa seva. Ell haurà fet tot el que era de la seva incumbència perquè se celebrés: això és el que podrà dir-li a la CUP, que li va donar la presidència el 10 de gener del 2016, després de vetar Artur Mas, amb un límit de 18 mesos; i que ho va fer sotmetent-lo a vigilància, sota el compromís d’una moció de confiança, que va complir el 28 i 29 de setembre.

Ha estat una legislatura curta –la tercera legislatura curta des del 2010– i qualificada de constituent, sense que hi hagi proves que sigui així. Tot el que pugui tenir de constituent –les lleis de desconnexió, les estructures d’estat...– està amagat en un calaix, en prevenció de l’actuació de “l’Estat enemic” i és part d’un misteri gairebé metafísic, que preocupa amb tota la raó als funcionaris públics.

Els marcs reguladors i sancionadors i les garanties que Puigdemont promet per aquest referèndum impossible ens són totalment desconeguts i apareixeran, si apareixen, en el pic de l’estiu, sobtadament, amb la voluntat d’esquivar qualsevol impugnació. L’altra cara d’aquesta moneda és el caràcter obertament il·liberal que ha hagut d’adquirir aquest moment constituent posposat i ocult, tan allunyat de la participació oberta i de la mobilització de la gent que agrada a la CUP i que també podia enlluernar els Comuns.

Sabem que és el final de la legislatura però no sabem en canvi com serà exactament aquest final. Encarem el final de la història però el processisme segueix i no tenim cap garantia que no torni quan es convoquin de nou les eleccions, que voldran ser de nou constituents, un cop es vegi que el referèndum no s’ha fet. El dia de la marmota, certament.

Amb la incertesa cal comptar les factures. Personals i col·lectives, o millor institucionals. Algunes ja les estem pagant: inhabilitacions, esclar; però també desgavell d’unes institucions malmenades, convertides en instruments partidistes; desatenció de la intendència, en nom de la independència...

La Catalunya actual encara no ha decidit si vol ser una nació o una causa. Per ser nació cal alguna cosa més que dir-ho cada dia i aconseguir que ho diguin els altres. Els nacionals s’han de comportar i sentir-se com a tals. No és el cas en una nació dividida en parts que no es comuniquen entre elles i tenen tendència a excloure’s mútuament. El Procés és la prova més flagrant; la foto solemne d’ahir, on compten més les absències que l’obvietat de les presències, n’és una altra. Caldrà que les urnes aclareixin la confusió.