Nens al costat de la paperera

Quan Begonya Gasch, la directora de la Fundació El Llindar de Cornellà, va preguntar a aquell noi per què no li agradava l'escola, va desviar els ulls i va titubejar. Finalment va dir: “És que sempre estava al costat de la paperera”. La seva capacitat expressiva no anava més enllà, però estava clar que volia afegir: “I em sentia com si en qualsevol moment m'hi anessin a llençar”. El Llindar va néixer el 2004 per acollir i educar els expulsats del sistema educatiu, els assenyalats amb l'etiqueta del fracàs escolar. Per aquesta institució han passat ja més de 3.000 alumnes, nois que, com el que no suportava estar sempre al costat de la paperera, corrien el risc de quedar als marges, candidats segurs a l'exclusió social.

Més enllà que tots tenen la mateixa edat, qualsevol que estigui més de deu minuts en un aula podrà comprovar que no hi ha dos alumnes iguals. Cada nen té diferents aptituds i alguns arrosseguen limitacions derivades d'una malaltia o discapacitat. Uns altres arriben amb motxilles pesades invisibles en les quals carreguen, com si fossin pedres, les mancances socials de partida, les que porten posades de casa. Però tots els alumnes són aquí pel mateix: preparar-se per a la vida. I tots tenen dret a esperar que el sistema educatiu els proporcioni les màximes oportunitats d'aprendre. D'això dependrà la seva sort a la vida.

Com aconseguir una escola inclusiva i un entorn educatiu més enllà de l'aula que treballi per una societat inclusiva? Més que d'igualtat d'oportunitats hem de parlar d'equitat. No es pot tractar igual els qui parteixen de posicions diferents. La teoria està molt clara. Com va dir en una interessant jornada sobre educació inclusiva i diversitat organitzada per la Diputació de Barcelona el professor Gerardo Echeita, una escola inclusiva és aquella que integra tota la diversitat social que arriba a l'aula i és capaç de proporcionar a tots i cadascun dels alumnes l'oportunitat d'aprendre i formar-se fins a on les seves capacitats li permetin. Una escola en la qual tots se sentin partícips, valorats i estimats. I quan diu tots, no vol dir la majoria sinó tots, des del nen que té greus discapacitats, als que es ressenten de greus mancances socials.

És així la nostra escola? Unes més i altres menys. El problema és que el model d'escola inclusiva no és hegemònic en la societat, i per tant, té moltes dificultats per prosperar. En primer lloc, per les inèrcies d'una cultura classista que torna una vegada i una altra, l'última en forma de LOMCE, amb les seves revàlides i les seves barreres, que tendeix a segmentar els alumnes en funció d'uns resultats acadèmics estandarditzats.

Però també per l'auge d'un nou discurs en el qual, amb l'excusa de la recerca de l'excel·lència, es proposen diverses formes de segregació. Es tracta de treure de l'aula aquells alumnes que entorpeixen la marxa dels altres. Segons aquesta concepció, el món és una selva, i els alumnes s'han de preparar, des del parvulari, per competir feroçment. Per a aquest discurs, el fracàs i l'abandó escolar no són tant el resultat d'unes condicions socials i estructurals modificables, sinó una fallada personal del mateix alumne per falta de capacitat o falta d'esforç. És un discurs trampós que permet culpar les víctimes de la segregació social del seu propi fracàs.

Aconseguir una educació inclusiva exigeix canvis importants, no només dins de l'escola, sinó fora, i aquí els municipis tenen molt a aportar. En aquesta situació, en la qual no s'avança, però a més hi ha el risc de reculada, moltes famílies que tenen nens amb necessitats educatives especials, o les organitzacions que treballen amb escolars que no aconsegueixen el rendiment desitjable, se'ls planteja un dilema difícil: lluitar per mantenir-los a l'escola ordinària o derivar-los a un circuit especial que pugui treballar amb ells de forma personalitzada. La temptació del circuit segregat és forta. No tindran el benefici d'integrar-se en la realitat normalitzada, però pot ser més eficaç des del punt de vista educatiu i el nen pot sentir-se més còmode, més feliç.

Però si l'objectiu a llarg termini és aconseguir una societat inclusiva, lluitar-hi ara exigint aquesta inclusió a l'aula ordinària és una forma d'avançar cap a aquesta. Pensar en la felicitat del present o transformar el demà. Quan el dilema inclou factors emocionals, la resposta no pot ser unívoca. Si inclusió és, com va dir Begonya Gasch, aconseguir tenir un lloc a la vida, cadascú té dret a intentar arribar a aquest lloc de la millor manera que tingui al seu abast.