Nosaltres, els masovers

"Nosaltres, els masovers, érem uns ignorants, tota la vida ho havíem estat i sempre ho vam ser”. La frase és de Fèlix Edo Tena, de la seua novel·la El guardià de les trufes (Barcino). I certament és així: el masover (al País Valencià s’entén per masover aquell que habita el mas, siga o no propietari) no tenia una ideologia clara, vivia en el seu món, aïllat al mas i preocupat tan sols del ramat i de la propera collita de blat. Edo, en aquesta primera novel·la, recupera magistralment la vida al mas del Maestrat, el silenci de la muntanya, i la sensació dels masovers d’estar del tot inermes al davant del que puga arribar. La Guerra Civil primer, i després l’arribada dels maquis, els van destruir de colp, sense que ho acabaren d’entendre del tot. Però abans havien patit les guerres carlines, i abans d’aquestes altres episodis dramàtics, més o menys cabdals per a la seua supervivència.

Paco Esteve, en Si ha nevat (Bromera), una altra excel·lent novel·la de contingut rural, explica al seu torn la vida dels masovers de la serra d’Aitana, i com recollien la neu en les neveres, i com aquest cultiu del gel després era a mans d’uns pocs, que també els explotaven i s’aprofitaven del seu aïllament i de la seua ignorància. Allí foren les guerres carlines les que varen fer més maleses, però també tingueren l’embat de la Guerra Civil i després dels maquis. Així les coses, els masos es varen anar despoblant als anys seixanta, i ara la majoria estan en ruïnes, abandonats per tots. La masoveria havia passat massa misèria, massa aïllament, massa ignorància, i tan aviat com va poder, quan la industrialització de la costa ho va permetre, va fotre el camp. La diàspora fou massiva, i l’abandonament dels masos va ser progressiu, i varen caure com fitxes de dòmino. Perquè si abans els masos, dins del seu aïllament, estaven més o menys interconnectats, en una xarxa que els permetia una mínima col·laboració, i un bri de companyia humana, amb l’inici del despoblament la situació es va fer del tot insostenible. I al final es despoblaren tots (o quasi tots).

Tant en El guardià de les trufes com en Si ha nevat hi ha una reconstrucció preciosa d’aquells dies, amb un lèxic treballat, i una autenticitat estilística vertaderament notable. Apareix el parlar eixut del masover, i el seu pensament primari, però alhora noble i elegant. I el cicle de la terra, i l’ús de les medecines del camp, de l’etnobotànica oculta. “Mai no vam saber per què hi va haver guerra ni per què es van matar els homes entre ells. La nostra ignorància ens mantenia en el treball i la misèria. I mira com hem acabat. El nostre món ha desaparegut sense adonar-nos-en”, escriu Edo. Així fou, en efecte. I a hores d’ara aquell món del mas és un temps perdut per sempre.