Joan Llinares, l’advocat que mira sota les catifes

Soluciona problemes, però és l’antítesi del senyor Llop, l’especialista en esbandides d’embolics llardosos de Pulp Fiction. No esborra rastres: els escruta i recompon perquè la justícia tingui un relat fidedigne del delicte. L’advocat Joan Llinares (Alzira, 1953) era només un gestor cultural i les circumstàncies l’han convertit en un dels espeleòlegs més solvents de l’inframón de la corrupció. La seva feina com a auditor ha estat decisiva per aixecar les catifes del Palau de la Música Catalana, del que es va fer càrrec el 2009, després de l’escàndol i la destitució de Fèlix Millet, una feina que ha fet aflorar les irregularitats jutjades en el cas.

Más información

Quo vadis IVAM

La fiscalia demana retirar el passaport a l'exdirectora de l'IVAM i al seu fill

Llinares havia estat abans secretari de l’Ajuntament de Sumacàrcer (València) al qual va arribar tres mesos després que la presa de Tous es trenqués l’octubre del 1982 i el fang inundés els pobles de la conca del Xúquer. Va ser el seu primer contacte amb el llot. El 1988 va muntar la carcassa jurídica de l’IVAM, copiat després per altres museus. Era el primer museu d’Espanya que funcionava com una empresa pública i en va ser l’administrador fins al 2000, amb el PP a la Generalitat Valenciana, quan va començar a veure coses que no tenien res a veure amb el que entenia per gestió pública i va deixar València per Barcelona.

El següent repte va ser crear l’estructura organitzativa i funcional del Museu Nacional d’Art de Catalunya, en el qual, com a administrador-gerent, va augmentar la seva perícia com a gestor cultural. I quan estava a punt de prendre’s un any sabàtic, a finals de juliol del 2009, va rebre l’encàrrec de la llavors ministra de Cultura, Ángeles González Sinde, d’anar al Palau de la Música Catalana, un pastís modernista la fetor de claveguera del qual pujava tan amunt com el funicular de Vallvidrera, per bussejar en el seu llot. Va ser determinant perquè acceptés el seu sentiment de ciutadà estafat davant del saqueig d’una institució del prestigi de l’Orfeó Català, el legítim titular del coliseu.

En aquell moment pensava que ja estava tot descrit a la querella de la fiscalia, que només es tractava d’una apropiació de 2,3 milions en bitllets de 500 i era peix al cove. Tanmateix, quan va arribar un treballador es va afanyar a dir-li: “Senyor Llinares, a la quarta planta les màquines de triturar paper van a tot gas”. S’estava destruint documentació que potser revelaria la pista de nou milions d’euros dels quals a dia d’avui ningú no sap res.

Llinares va comprovar, a través de les cambres de vigilància, que del Palau sortien carretons carregats de documents dels quals només es va poder recuperar una part en un pis que Jordi Montull, el braç executor de Millet, tenia a prop de l’auditori. Hi havia factures de més de 100.000 euros pagades al comptat a empreses que prestaven serveis a Convergència. Massa indicis d’un presumpte finançament del partit, que es calcula en 6,6 milions.

Però a partir d’allà va començar el setge. La junta de l’Orfeó Català i el Consorci, a to amb els interessos de Convergència, van torpedinar la seva tasca per evitar que el finançament del partit arribés als jutjats. S’estava excedint en la seva comesa, el van enlletgir. Només volien un director general que adornés el desgavell, no que col·laborés amb la fiscalia. Fins i tot Oriol Pujol el va acusar d’estar facilitant informació a altres partits. S’havia convertit en un personatge incòmode i la pressió era aclaparadora.

No va parar fins a documentar els deu anys que li havia demanat el jutge i d’haver recuperat set milions de les grapes de la trama. Va ser el 2 de desembre del 2010. Va sentir un gran alleujament per deixar de treballar per a una institució controlada per Convergència. I una gran satisfacció per evitar que el Palau quedés intervingut judicialment, per haver-ne reformat les estructures per tornar-lo a l’Orfeó Català i haver-lo reorganitzat perquè cap altre Fèlix Millet pogués desviar recursos de l’activitat musical cap a economies particulars i opaques.

El 2014, després d’uns anys com a gerent de l’editorial valenciana Bromera, Llinares va tornar a l’IVAM. S’havia tancat l’etapa infausta al capdavant del museu de Consuelo Ciscar, ara imputada i el marit de la qual, Rafael Blasco, compleix condemna per malversar fons de la cooperació al desenvolupament. EL PAÍS havia destapat dos anys abans la compra, el 2008, de 61 fotografies per 440.280 euros al presumpte mafiós xinès Gao Ping, que va ser detingut per blanqueig de diners, amb qui, a més, havia organitzat dues exposicions a València i Pequín.

La claveguera de l’IVAM

Sota la claveguera, Llinares va trobar compres d’obres que no existien o que havien estat fetes després de ser adquirides, escultures originals que només eren reproduccions valorades pels experts en 300.000 euros però pagades amb tres milions i mig. Els informes dels tècnics per a la compres d’art ja no es tenien en compte i tot depenia de la directora, el seu gendre i un reduït grup molt afí. L’auditoria de la Intervenció de la Generalitat, el juny del 2015, va detectar diferències de fins a un 1.500% entre el preu que el museu va pagar per alguna obra i el valor de mercat.

Amb el procés contra Ciscar en marxa, Llinares va deixar l’IVAM a mitjans de juliol del 2015 per encarregar-se de l’Oficina de Transparència i Bones Pràctiques de l’Ajuntament de Barcelona a instàncies de la seva alcaldessa, Ada Colau. La seva rectitud i rigor amb els comptes públics han estat valorades pel PSPV-PSOE, Compromís, Ciutadans i Podem per proposar-lo com a candidat a la direcció de l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana, que es posarà en marxa els propers mesos.

Era només un gestor cultural honest, discret i ecologista. Però el fenomen sistèmic de la corrupció l’ha convertit en un activista de la desinfecció, esperonat per la convicció que si no actues contra les trames acabes incorporant-les al teu bagatge i assumint-les.