Territori ‘lo’

Poc s’ho podien pensar alguns que les noves tecnologies acabarien fent un favor a l’article neutre lo, el monosíl·lab de la llengua més perseguit per lingüistes i correctors aficionats malgrat la seva fortalesa en la llengua oral. Perquè, per bé que en els registres escrits continua essent bandejat de forma sistemàtica (és lo que et deia s’ha de canviar sempre per és el que et deia), cal destacar la manera com aquest article s’ha afermat en aquesta mena de registre-terra-de-ningú que representen les xarxes socials, un terreny propi de la llengua escrita que reprodueix amb certa fidelitat la llengua oral almenys pel que fa a col·loquialitat i espontaneïtat. Dit d’altra manera, des que existeixen WhatsApp i Twitter l’ús de l’article neutre lo està tenint un esclat escrit fenomenal, insospitat fa només pocs anys.

Cal dir que l’article lo és una d’aquelles qüestions tradicionalment polèmiques de la llengua catalana, en tant que des de Fabra s’ha considerat una interferència forana tot i que sembla que hi ha motius per argumentar el contrari, que d’interferència no en té res, i que la llengua catalana hi va arribar per evolució pròpia. Es pot trobar una bona síntesi de la qüestió al llibre d’Albert Pla Nualart Això del català (p. 92-96), amb la seva presa de partit explícita a favor del lo, del qual reivindica la genuïnitat plena tot i haver caigut en desgràcia: “Cent anys d’exclusió de la llengua correcta han convertit lo en un sinònim d’incorrecció, incultura, deixadesa. Pocs poden ara entendre que acceptar-lo sigui compatible amb mantenir la guàrdia ben alta davant la interferència”. També hi ha els detractors, és clar, que l’han perseguit sempre com la pesta.

Sigui tradicionalment incorrecte o no, l’article lo gaudeix avui d’una certa tolerància normativa (la nova gramàtica de l’IEC, evidentment, en diu alguna cosa), però el limita a la llengua oral i a registres informals, la qual cosa només ens el faria admetre, pel que fa a la producció escrita, per exemple en diàlegs de narrativa, teatre i ficció audiovisual —sempre, per tant, amb la intermediació d’un autor—, mentre que quedaria totalment proscrit en la resta de producció escrita (premsa, assaig, narrativa, etc.). O sigui, les engrunes. Diu la nova gramàtica (p. 588), “en la parla hi trobem la forma col·loquial lo com a article amb valor individualitzador [el que aquí en diem neutre]: Sempre em diu lo que he de fer. Els registres formals empren l’article el com a determinant individualitzador o fan servir altres recursos: Sempre em diu el que he de fer (o allò que he de fer, les coses que he de fer)”.

Vet aquí, no obstant, que avui el que es limita gramaticalment a la parla està saltant, via telèfons mòbils, a un nou registre escrit on l’emissor del text té plena sobirania sobre el missatge, el qual no està mediatitzat per lingüistes malalts que no et poden renyar per haver escrit un lo quan no tocava. Busco per exemple en el meu propi mòbil, i no em costa gaire trobar algun cas amb l’article neutre traient pit: “Quan informi de lo del pintor, creieu que cal que digui el que ens costa?”, o bé “Les mestres han fet lo seu”, o bé (i aquest confesso que l’he escrit jo) “Tu, lo que t’havia de dir del català”. Sembla clar que el parlant (o n’hauríem de dir l’escrivent) s’ha desprès d’una cotilla escolar que constrenyia la pròpia intuïció i està abandonant les habituals receptes coercitives contra el lo a l’hora d’escriure missatges privats, en una mena d’apoderament que possiblement l’està fent una mica més lliure i més feliç.

Falta ara veure com evoluciona el fenomen, perquè no seria estrany que l’hàbit d’escriure lo saltés a registres escrits fins ara vedats i l’article neutre visqués dies de glòria. L’àmbit dels monòlegs, els dietaris, les cròniques i els articles d’opinió podrien ser els primers de veure’n la incorporació. I quan algun mitjà faci el pas, d’altres hi aniran al darrere.