Si us plau, cuidin Mozart

De tant en tant es dona la circumstància que a Catalunya la música de Mozart acaba relacionada amb algun polític. Quan això passa, haig de reconèixer que no sé si alegrar-me'n o bé posar-me a tremolar. També podria dir que Mozart és tan important a la meva vida que soc molt exigent amb l'ús que es fa del seu nom, i encara més de la seva música. Quan era jovenet, cap a finals dels cinquanta del segle passat, es discutia entre els adolescents de Buenos Aires qui dels dos, entre Neil Sedaka i Paul Anka, era el millor. Jo era un ferm defensor del segon. Sempre he cregut i segueixo creient que Put your head on my shoulder és una de les balades més boniques per a nois enamoradissos, i nosaltres ho érem en aquella època. De Neil Sedaka no en vaig saber mai més res, com si s'hagués evaporat. O com si, quan ja era granadet, hagués arribat a la conclusió que és millor retirar-se a temps, no sigui que cantant et surti un gall d'aquells que fa que et vulguis fondre. Amb l'autor de You are my destiny, m'hi vaig topar fa uns estius en una actuació molt digna a Cap Roig. Em va alegrar comprovar que tenia al meu costat gent amb qui havíem compartit, en el seu moment, emocions adolescents semblants, tot i la distància. I una altra cosa: no havia vist mai en persona el meu ídol de llavors. Van haver de passar més de cinquanta anys, a quinze mil quilòmetres de distància, perquè finalment el veiés. Encara que costi de creure, jo d'això en dic un petit regal de la vida.

Tornem a l'antiga polèmica musical. Un dia ens vam reunir, al carrer on vivia, la colla d'amics per intentar dirimir la qüestió d'una vegada per sempre. I tant que es va dirimir. Va saltar el rusito (com anomenàvem els jueus a l'Argentina) que sempre hi havia per allà i ens va etzibar amb aquella cantarella de savi insuportable que gastava: “Paul Anka és el Mozart del nostre temps”. Ningú sabia qui era aquell paio. Ens va portar a la seva casa de burgès solidari i ens va fer escoltar un disc que a la caràtula tenia estampada una de les cares més difoses del músic de Salzburg, tot i que era la menys fidedigna de totes, ja que s'havia pintat trenta després de la seva mort. Eren les simfonies 40 i 41. Em sembla que a partir d'aquell moment vaig matar Paul Anka per sempre. I aquí va començar la meva devoció mozartiana. Vaig anar a Salzburg només per visitar la casa on va néixer. Vaig anar a la catedral de Harlem (Holanda) només per veure l'òrgan que el Mozart nen (com l'anomenava Antoine de Saint-Exupéry) havia tocat amb les seves manetes. Vaig entrar al Duomo de Milà només per repetir l'itinerari que havia recorregut Mozart feia dos segles i mig. I vaig visitar una petita església de Nàpols perquè sabia que allà havia tocat als dotze anys en companyia del seu pare i la seva germana Nannerl.

Aquest cap de setmana vaig llegir, en un dels suplements dominicals de La Vanguardia, un reportatge sobre el nostre conseller de Salut, Toni Comín. El titular era molt il·lustratiu: "Un devot de Mozart que gestiona la sanitat catalana". També es diu en el mateix article que Comín guarda a la seva habitació una foto del pianista italià Maurizio Pollini amb la seva signatura estampada. Diguem que Pollini també va ser un actiu militant polític durant la dècada dels seixanta i vuitanta, probablement els anys més sagnants pels quals va passar Itàlia després de la II Guerra Mundial. No tinc informació detallada de l'activitat de Comín com a conseller de Salut. Si s'ha de jutjar per les reclamacions d'alguns sectors de la família sanitària, es diria que algunes coses no les fa bé. Només espero que si un dia el conviden a TV3 per entrevistar-lo, ens regali alguna peça de Mozart.

A qui sí que van convidar a TV3, ja fa uns quants anys, és a Narcís Serra, llavors ministre de Defensa amb el primer govern socialista. Va anar al programa Àngel Casas Show. Allà l'exconseller de Catalunya Caixa, actualment acusat de sobresouar-se (perdoneu el neologisme) la seva nòmina en plena crisi devastadora, va escometre l'andante del concert per a piano número 21 en do major, k 467, de Wolfgang Amadeus Mozart. Per oblidar-me de l'avui imputat, vaig córrer a escoltar la versió magistral que en va fer Pollini.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.