Imaginem (1)

Diu que imaginar coses impossibles pot projectar llum sobre les possibles. Provem-ho: imaginem que Rajoy deixa de ser ell mateix i decideix donar suport al referèndum sobre la independència de Catalunya. Per fer això necessita que el parlament espanyol aprovi amb dos terços de diputats una llei que el faci legal. Imaginem que aquests dos terços ho decideixen. Això pressuposaria que PP, PSOE i Ciutadans canviessin radicalment les seves conviccions, i que, si entre ells hi ha algun nacionalista espanyol, deixi de ser-ho, i que, per tant, vulgui afavorir els nacionalistes catalans. Imaginem ara que el referèndum es porta a terme. Imaginem que els partidaris del “No” decideixen de no bombardejar-nos deu vegades més del que ho podrien fer la CUP i Junts pel Sí plegats. Imaginem que, gràcies a això, arriba el dia de votar i guanya el “Sí” per la meitat de vots més un. Continuem imaginant: diguem que amb la meitat més un ja n’hi ha prou per declarar la independència. Imaginem que la declarem. Imaginem que la resta d’Espanya no posa cap trava a la separació. Imaginem que els dirigents europeus, incloent-hi els d’Espanya (cap d’ells actualment gens disposat a acceptar la independència), canvia radicalment d’opinió, i que el capital, els empresaris i tots els interessos econòmics implicats aquí també l’accepten per alguna raó que també hauríem d’imaginar, i, per tant, ni sortim d’Europa ni de l’euro. Imaginem que a Espanya tothom accepta la situació i continua sent el client més important dels productes catalans. Imaginem, a més a més, que a la nova República Catalana hi ha eleccions i que les guanya la vella Convergència. Imaginem que els seus dirigents s’han tornat de cop honrats i decideixen no robar més. Imaginem que el resultat omplís de felicitat no tan sols els nacionalistes catalans, sinó també els que no ho són. I, com a conclusió, ja només cal imaginar tots els catalans vivint en una feliç Arcàdia.

Ja he advertit més amunt que imaginaríem l’impossible. Per tant, no ens queda més remei que rebaixar la imaginació i pensar si no seria més sensat buscar altres camins. Busquem-los: el d’un referèndum il·legal n’és un, però ja es va veure que no va donar resultats. Per tant, eliminem-lo perquè ens portaria allà mateix on som. Un altre camí seria la lluita armada. Estaria bé que alguna enquesta ens digués quin tant per cent de catalans està disposat a deixar de tenir satisfetes les necessitats més essencials per agafar un fusell, o, com va dir Jaume Sisa, quin tant per cent renunciaria a obrir la botiga cada dia a les nou o deixar d’anar a treballar i cobrar el sou a final de mes per arriscar-se a perdre la vida lluitant. Un cop sabut aquest tant per cent, és obvi que aquesta via també seria inviable. L’actitud de Rajoy (fer el mort), i la de Puigdemont (referèndum sí o sí), també fa inviable qualsevol mena de diàleg, per més que tots dos l’invoquin en va. Quina altra via ens queda? El mes que ve prometo aportar més imaginacions i potser fins i tot la solució definitiva. No us ho perdeu!