Mor l’alpinista Ueli Steck després de patir un accident a l’Everest

Ueli Steck va pensar que moriria al camp 2 de l’Everest, linxat per un grup de xerpes després d’un enfrontament amb ells (els xerpes instal·laven cordes fixes per als turistes i els va molestar que Steck i la seva expedició passessin davant d’ells). Va ser a finals d’abril del 2013, i tant el suís com els seus companys d’expedició Simone Moro i Jonathan Griffith van ser acorralats, copejats, trepitjats i amenaçats de mort. Només la mediació d’un petit grup d’alpinistes occidentals va evitar el destarotament més gran de la història de l’Everest. Irònicament, Ueli Steck (40 anys, casat), la gran llegenda de l’alpinisme actual, ha mort aquest matí de resultes d’una caiguda (encara sense explicar) als voltants del mateix camp 2 de l’Everest, segons assenyalen les primeres notícies, o als vessants del Nuptse oest, segons altres informacions.

L’inconcebible episodi del 2013 va arruïnar momentàniament la il·lusió de Steck, que va demanar un temps de reflexió i solitud: “No vull obviar fins a quin punt aquests fets m’han tocat i afectat emocionalment, i reconec que encara en pateixo les conseqüències, especialment en les llargues nits. Per tant, us demano a tots comprensió: per a mi ha arribat el moment de prendre’m un temps de desconnexió. Les meves bateries estan baixes de càrrega. Ara necessito un temps de tranquil·litat, ordenar les meves prioritats, recarregar les meves energies i aconseguir una millor visió del futur”.

El suís va tancar el seu parèntesi de solitud amb una reaparició en gran a la cara sud de l’Annapurna (8.091 metres), a la tardor d’aquell mateix any, signant una ascensió en solitari tan extraordinària com inesperada: va escalar el terrible vessant sud de la muntanya i va tornar al camp base en poc més de 28 hores. La seva gesta va ser una cosa així com la invenció de la bombeta en un món d’espelmes. El futur era aquí, i només calia que algú assenyalés el camí correcte, un camí que Steck ja no desitjava tornar a transitar: el nivell de compromís i exposició va resultar tan intens que el suís va reconèixer que era un tipus d’aposta que només es guanya una vegada a la vida. No va ser l’única lliçó de Steck a l’Annapurna i, per a molts, el suís va oferir la millor versió de la seva persona el 2008, quan es va embarcar en una ascensió a l’aresta est de la muntanya que va salvar la vida del romanès Horia Colibasanu, que es negava a abandonar un Iñaki Otxoa de Olza moribund. Aquest dia, Steck va salvar Horia i va evitar que Iñaki morís en solitud. No va voler recollir la medalla al mèrit esportiu del Govern de Navarra.

Ueli Steck era un far, un exemple d’alpinisme autèntic, d’escasses paraules i grans empreses. No necessitava vendre fum per justificar els seus viatges, sinó que aquests deien tant de la seva vàlua que fins i tot costava interpretar el valor del fet realitzat. Feia creïble l’increïble. I és que el suís havia aconseguit presentar-nos un futur amb el qual ningú especulava. Si l’anomenaven la màquina suïssa era, senzillament, perquè havia entès que en els temps que corren, l’alpinisme no només és una forma de vida sinó una disciplina que, per créixer, necessitava una revolució: la seva planificació científica de les seves ascensions, el seu domini tècnic, els seus dots d’escalador en roca, gel i mixt, la seva capacitat aeròbica entrenada de forma espartana i la seva fortalesa mental l’havien conduït fins a un lloc on no existeixen les casualitats. Si Steck havia aconseguit escalar les grans cares nord dels Alps (Eiger, Jorasses i Cerví) invertint poc més de dues hores de mitjana en cadascuna d’elles, si va ser capaç de desafiar en temps rècord la sud de l’Annapurna, si va escalar els 82 quatremils dels Alps en 62 dies o si es creia capaç de completar per vegada primera la travessia Everest-Lhotse (el seu repte, abans de morir) va ser perquè va entendre que l’alpinisme necessitava una revolució, un gir cap a la modernitat. Per afrontar la travessia Everest-Lhotse, Steck podia haver escollit mitja dotzena d’alpinistes occidentals, però va escollir en canvi la companyia de Tenji Sherpa, resolent amb summa elegància l’episodi que tant el va afectar el 2013.

La temporada passada, Steck i l’alpinista alemany David Goettler van plantar les seves tendes als peus de la cara sud del Shisha Pangma (8.013 m). Buscaven el plaer d’una ascensió en estil ultralleuger. En tot just set dies van arribar als 8.000 metres d’altura, escalant dues vies diferents. “Em vaig entrenar com un possés per poder seguir Ueli”, explicava Goettler a EL PAÍS fa tres setmanes, “però el que més temia no era la seva fortalesa física, sinó que haguéssim d’assumir riscos exagerats. Per a la meva sorpresa, vaig descobrir en Steck una persona summament previnguda. Quan vam renunciar la segona vegada al cim, aquest estava a 200 metres de distància, però amb una mirada en vam tenir prou per fer mitja volta: sabíem que no baixaríem de forma segura si seguíem endavant”. La conversa amb Goettler va derivar de seguida cap a allò que més l’unia a Steck: el plaer eteri de recórrer paisatges salvatges de muntanya a gran velocitat, tractant de conservar el delicat equilibri entre la perfecció tècnica, la fortalesa física i l’absurd paper del destí.