Por de tornar a casa
El viatge a Berlín narrat a la novel·la és el que va fer també la seva autora, la periodista nord-americana Verna B.Carleton, el 1957
E ric Devon o Erich Dalburg? Els dos són un. Eric Devon és el personatge principal de la novel·la Regreso a Berlín i Erich Dalburg... també. La mutació d’un nom a l’altre és precisament el cor de la història que narra el llibre, la del dur trànsit personal que fa un home que fuig de l’Alemanya nazi el 1932, de la qual no vol saber res en absolut —fins al punt de naturalitzar-se britànic— i a la qual torna a finals dels cinquanta per enfrontar-se al seu passat i poder suportar el present.
Regreso a Berlín
Verna B. Carleton
Traducció de Laura Salas Rordríguez
Periférica & Errata Naturae
408 pàgines. 21,50 euros
El viatge a Berlín narrat a la novel·la és el que va fer també la seva autora, la periodista nord-americana Verna B.Carleton, el 1957, acompanyant una bona amiga, la fotògrafa alemanya Gisèle Freund —considerada una de les pioneres del fotoperiodisme—, que va fugir d’Alemanya el 1933. Era comunista i d’ascendència jueva, dos motius de pes per sortir corrents. La mateixa autora tenia família alemanya: de fet, el seu primer cognom era Von Kessler, el del pare que la va abandonar. Per això, aquest viatge també va tenir per a ella, nascuda el 1914 a Nou Hampshire, un interès personal per bussejar en el seu propi passat. L’escriptora, que es va casar a Mèxic amb Frida Kahlo i Diego Rivera oficiant de testimonis, mantenia contactes amb cercles d’intel·lectuals exiliats alemanys.
Carleton va insistir a Freund que tornés a Berlín. Allà, les dues van comprovar el xoc que van viure els que van fugir dels heil de l’Alemanya dels anys trenta quan tornaven a una ciutat que s’intentava refer de la guerra, partida en dos per un mur, el físic —encara no s’havia construït però es controlava el pas entre la República Federal i la Democràtica— i també el que s’alçava entre els exiliats i els que es van quedar (mirant cap a on?) mentre milers de persones desapareixien i morien.
Tres raons per recomanar-lo
- En temps en què sovinteja el negacionisme de tot el que va suposar el nazisme, res més adequat que una novel·la que ajuda a no oblidar.
- Un relat dur traçat entre els personatges sobre l'amargor i la desconfiança dels que es van exiliar d'Alemanya sobre els que es van quedar. I viceversa.
- La lectura és àgil i capta l'atenció immediatament. Les descripcions dels llocs i, sobretot, de les situacions personals són envoltants.
El viatge de la novel·la de ficció és, en certa manera, similar a l’experiència que elles van haver de viure. Eric Devon, que resideix a Londres, torna a Berlín acompanyat de la seva dona i una amiga nord-americana que és la veu de la narradora. Un retrobament d’Eric amb la seva família és molt dur —ple de retrets pel silenci d’anys—, amb el qual acabarà prenent consciència de totes les calamitats que han passat els que van aconseguir sobreviure i com van morir altres. Una reconstrucció gairebé impossible d’un passat perquè bona part dels escenaris ja no existien. I un pelegrinatge a un camp de concentració, el de Bergen-Belsen, que és presentat com “el parc aquest de jueus on tenen el monument“, segons un jove. Regreso a Berlín, un llibre que es va sumir en un llarg silenci des que es va editar primer als Estats Units el 1959 i tres anys després a Alemanya, aprofundeix en l’aparent “desnazització“ d’aquests anys, cosa que el seu protagonista no creu en absolut: “On s’imagina el món sencer que han anat aquests fanàtics? No s’han esfumat. Estan a tot Alemanya, en ambdues zones, treballant pacíficament sense la menor sensació de culpa pel que van fer. Et diran que només obeïen ordres dels seus superiors”.
Media vida / Mitja vida
Care Santos
Destino / Columna
416 pàgines. 20,50 / @ 12,99 euros
Un univers de dones, etiqueta que han posat a l’autora, Care Santos, en més d’una ocasió. Un joc aparentment innocent, el de les peces, entre cinc nenes en un internat de monges. Eren amigues, sí, però entre elles hi havia un punt de crueltat i malícia que acaba provocant un seriós incident. Ocorre el 1950, i 31 anys després es tornen a reunir. Són les dones les absolutes protagonistes de la novel·la, i són elles les que, a través de les seves vides, desgranen fets històrics de la societat i la política espanyoles al llarg de la dictadura i la transició: la repressió, la legalització dels partits, la llei del divorci... Una generació de dones a les quals Santos ret homenatge per l’esforç que van fer per trencar motlles, i una història amb la qual va guanyar l’últim premi Nadal.
Todo esto te daré
Després de la seva trilogia de Baztán, Dolores Redondo salta d’Elizondo, el poble de Navarra que centra aquestes històries, a Galícia, comunitat de la qual descendeix part de la seva família. No hi ha detectius ni comissaris, però sí un to de novel·la negra a Todo esto te daré, amb guàrdia civil inclòs. Un escriptor arriba a una població de la Ribeira Sacra per conèixer el passat del seu company, que ha patit un greu accident i mor. Una atmosfera rural i un ambient en el qual també hi ha fantasmes, encara que no amb el grau de descripció tan exhaustiu com va utilitzar a les novel·les de Baztán. Explica l’autora, que va obtenir l’últim Planeta amb aquesta novel·la, que feia temps que volia escriure aquesta història sobre el mal, el dolor per la pèrdua, la cobdícia i la impunitat dels qui sempre oculten els seus draps bruts.
El laberinto de los espíritus
Carlos Ruiz Zafón
Planeta
928 pàg.
23,90 / @12,99 euros
Daniel Sempere es desperta sobresaltat enmig de la nit, aterrit. És un home ja madur, no el nen de La sombra del viento que al·lucinava de la mà del seu pare lliscant per llocs ocults de Barcelona; però, com ell, segueix amb els seus fantasmes i malsons. A El laberinto de los espíritus, l’última entrega de la sèrie El Cementerio de los Libros Olvidados, Carlos Ruiz Zafón segueix amb els personatges de la saga i amb una Barcelona poblada de casalots oblidats i decrèpits, sales plenes i, sobretot, espais enigmàtics. Escenaris perfectes per a la trama: la desaparició d’un escriptor. Una història en la qual apareixen fets reals de l’època —anys cinquanta—, com ara el robatori de nens. Una novel·la que traspua la maldat del diable, que l’autor defineix com “el millor personatge creat mai”.
Los herederos de la tierra
Ildefonso Falcones
Grijalbo
896 pàg.
22,90 euros / @12,99 euros
Del tràfec de les Drassanes i la construcció de vaixells de La catedral del mar, a les vinyes d’una nova zona de Barcelona que va créixer pel Raval. Aquesta va ser la transició ideada per Ildefons Falcones per enfocar la seva última novel·la de ficció històrica, Los herederos de la tierra. Som a la bigarrada ciutat de finals del XIV i principis del XV, quan Barcelona va començar a estendre’s pel Raval, espai de camps, refugi d’esclaus i lloc d’oficis que necessitaven molt d’espai. Falcones s’entreté a descriure com era la societat barcelonina i, especialment, el cultiu de la vinya, cosa que, confessa, l’entusiasma. El personatge central, Hugo, és el fil conductor i el que viu els fets històrics, com ara l’assalt al barri del Call, trist avançada de l’expulsió dels jueus de 1492.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Sobre la firma
