Catalunya, final d’etapa

El termini de 18 mesos preconitzat pel secessionisme en el poder per a la legislatura catalana ha estat sobrepassat: de la mateixa manera que les dates del 2015 i 2016 previstes abans per a la independència. I els preparatius del referèndum unilateral –el que sota la retòrica pactista es proposa en realitat– són tan febles com estèril el balanç legislatiu i de govern del període. Tot apunta un final d’etapa.

El referèndum no té l’aire de celebrar-se i no només pel seu caràcter il·legal i perquè el Govern, avisat pel pervers conat de consulta del 9-N, l’obstaculitza sense recórrer a mesures excepcionals. No.

El referèndum previst per al setembre resulta inviable per la pròpia mandra i ineficàcia del Govern de la Generalitat, que no ha adoptat les decisions administratives (il·legals) per organitzar-lo ella mateixa. Ni tampoc ha licitat les (il·legals) concessions a les subministradores perquè preparin els seus serveis, fugisseres davant la pressió de la fiscalia i la Guàrdia Civil. A cinc mesos del Dia D no hi ha sinó xerrameca, quan l’experiència de la consulta del 2014 (amb l’accelerador al màxim), acredita que es necessita any i mig per ultimar els requeriments tècnics: del cens a les urnes, de la informàtica a les seus.

Aquests obstacles reafirmen que la pretensió del secessionisme no és celebrar la votació, sinó que se li prohibeixi, per augmentar l’alforja del seu memorial de greuges, en part sòlids i en part gasosos.

Però per sobre dels signes de la intendència, hi ha els polítics. Abans que la ruptura amb Espanya, els secessionistes estan trencant entre ells mateixos, amb un estrèpit inèdit. La denúncia de l’antiga Convergència al fiscal per l’espionatge al seu número dos, David Bonvehí –que sospita d’Esquerra– és reveladora: apel·la a la mateixa fiscalia a la qual Artur Mas buscava desacreditar com a autora de “muntatges” i hostilitat contra l’independentisme.

La ulterior caça de bruixes contra Bonvehí s’explica perquè és el primer líder que planteja ben alt la probabilitat del fracàs de la independència i del referèndum. Just el que reconeixen en privat la majoria aclaparant de dirigents separatistes. Els mateixos que prefereixen seguir enganyant els ciutadans: amb l’esquer d’una consulta que han recuperat de forma oportunista per guanyar-se els desitjosos de votar, però no de trencar Espanya.

La pulsió fratricida entre els socis del Govern català (i el seu suport antisistema, la CUP) enllaça amb el col·lapse de la seva estratègia internacional, com acaba d’evidenciar el revés collit davant l’expresident dels EUA, Jimmy Carter.

Però sobretot, deriva de la creixent desafecció dels ciutadans, com evidencien els sondejos. El que avui publica EL PAÍS mereix una reflexió serena del president i els seus col·laboradors. L’avantatge en vots del bloc indepe es reduiria en més de tres punts; existeix una amplíssima majoria favorable a una tercera via per a l’augment consensuat de l’autogovern; i un rebuig general de les actuacions il·legals i del canvi de regles de joc per forçar una desconnexió exprés i clandestina.

Aquest Govern ha arribat, doncs, al final del seu trajecte. Pot reconèixer-ho i intentar un gir radical de timó. O apel·lar al vot ciutadà en una elecció anticipada. Faci joc i deixi de perdre el temps.