Tornem-hi amb el relat

Tot és polític, els contes també. La pau a Euskadi, tan necessària i esperada, obre una etapa extraordinària, la de veure com una societat es recompon, què fa amb tants dels seus elements trastocats després de viure mig segle en pulsió de mort i en una ebullició política que va més enllà de sigles, partidismes i terror. Però, en els mitjans, en les paraules públiques que acompanyen aquest gran moment històric, gran de debò, l'única cosa que pel que sembla importa és el relat. Com s'explica i com s'explicarà la cosa. El relat, el conte, s'ha convertit en la pedra angular de la Història. Ja ho va dir un pompós poeta del segle XIX, que, qui ho diria, la va encertar a situar-nos en aquests temps de postveritat: “En este mundo traidor / nada es verdad ni mentira / todo es según el color / del cristal con que se mira”. Ole.

Ni anàlisi, ni reflexió, ni perspectives ni molt menys mirades complexes, i ara. Relat i relat, com més simple millor. Prèdica i sermó, en definitiva. Els protagonistes, sempre els mateixos. Res de recollir les engrunes del camí que refan el viatge de les criatures expulsades del guió. Si no t'empasses el relat, pitjor per a tu. Per això m'agraden les pel·lícules del finlandès Aki Kaurismäki, que està reelaborant els contes infantils de meravella per explicar les misèries europees d'ara mateix.

El otro lado de la esperanza, ara en sales, ho té tot perquè els predicadors del relat institucional s'esguerrin les vestidures i la qualifiquin de ximpleria: ingenuïtat, mirada neta, honestedat, humor soterrat i ben lluny del que manen els actuals cànons televisius i de la xarxa. És un conte, no un relat amb la fórmula de titulars i tuits barroers. Un conte sobre un jove mecànic d'Alep que, amb la vida, la família, la casa i el futur destrossats, marxa del país i va a parar, després d'un llarg viatge per les fronteres europees, a una ciutat portuària finlandesa, en un vaixell. Com ha aconseguit passar tantes fronteres?, li pregunta la inspectora d'immigració. Molt fàcil, respon Khaled: no ens vol veure ningú, som invisibles. Engrunes de pa.

Mentre espera el visat d'asil, que és com dir l'acceptació de la seva veritat, el mecànic sirià fa amistat amb un infermer iranià que fa un any que espera el mateix en un centre d'internament d'estrangers que, tenint en compte com són els nostres, és molt decent. L'infermer Mazdak l'aconsella: has de somriure, has de semblar content, aquí no es tolera res més…

Com si fos una versió actual dels Temps moderns de Chaplin i de tantes pel·lícules de Buster Keaton, els personatges d'aquesta rondalla europea contemporània es mouen hieràtics, impassibles, mentre omplen la pantalla de poesia. És un conte amb dues històries que es creuen. L'altre protagonista és un viatjant de camises que proveeix uns quants comerços però que es cansa de la seva vida i es converteix en propietari d'un restaurant de cuina casolana. No us n'explico més, aneu a veure-la. Em permeto només cridar la vostra atenció sobre els molts vells que hi apareixen, aquesta Europa d'institucions polítiques avui sense ànima

Però el món no són els seus governs i prou. Els vells del meravellós conte de Kaurismäki, no els seus governants, són en realitat molt joves. Disposats a canviar de vida, després d'anys d'una rutina sense al·licients, en una societat, la nòrdica, que el subtil realitzador representa amb coses antigues per recordar tot allò de bo que va tenir, quan no repatriava gairebé ningú. Màquines d'escriure, factures a mà, mandonguilles casolanes i músics de cabells platejats que es guanyen la vida al carrer i en bars penosos, però que segueixen aquí. Joves ho són els exiliats que busquen asil i refugi. O els neonazis, detinguts per un grup de mitjana edat, no jove exactament. Els joves d'edat locals es limiten a anar a concerts dels vells rockers que canten cançons com aquesta de finals dels setanta: "Mama, mama, encén el llum / moriré aviat / i me n'aniré. / Tal vegada en alguna banda / trobaràs un lloc blanc per a mi. / Aviat em llençaran en un forat negre".

D'aquest forat negre emergeix el sirià Khaled, d'aquest forat negre sobresurten les nostres vergonyes. És d'agrair que Kaurismäki estimi els seus personatges i ho expressi sense manies, sense dissimular-ho per fer-se el suposadament equànime, actitud que gairebé sempre és només absència d'honestedat. El relat, el conte, la història: són aquí, en l'art net.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de l'UPF.