La ciutat dels gossos

Fa uns dies vaig llegir en la secció d'opinió de La Vanguardia, la carta d'una lectora queixant-se de l'actitud d'alguns amos de gossos a la via pública i parcs de Barcelona. (Observeu que escric “amos de gossos” i no “gossos” a seques). Només l'extensió de la carta m'impedeix reproduir-la tal com es va publicar. Així que només en citaré l'últim paràgraf: “Ha de constatar-se que en alguns dels llocs esmentats (en concret, els jardins del Mestre Balcells) els gossos tenen el seu propi espai on poden córrer en llibertat, encara que sembla que això no és suficient. Qualsevol sol·licitud que es fa als propietaris dels gossos, és rebuda amb una mirada de menyspreu i, en general, amb nuls resultats”. La carta la signa la lectora Alícia Solozábal i Coll. La subscric absolutament paraula per paraula i sense llevar-li una coma. Uns dies més tard el meu amic Joan Estruch m'informa per correu electrònic que pari esment a un article de Joana Bonet sobre el mateix assumpte. Reprodueixo un destacat: “Un terç dels espanyols considera el seu gos, el seu gat o la seva tortuga més important que els seus amics”.

La percepció que tinc de Barcelona és que és una de les ciutats amb més gossos d'Europa. No veig res semblant a Berlín, Helsinki, Estocolm, París, Tallin i Tessalònica, per citar-ne només algunes, i crec que la nostra ciutat guanyaria qualsevol certamen de cans per metre quadrat. (Al costat d'aquesta percepció, es podria invocar el fet, probablement gens casual, si la comparem amb la densitat canina, que Catalunya és el territori europeu amb menys natalitat…de persones). Tinc alguna cosa contra els gossos? No només no tinc res contra ells, sinó que a més m'agraden molt. Amb qui sí que tinc un seriós contenciós és amb els seus amos. I m'agradaria que l'ajuntament, que pago amb els meus impostos i col·laboro al fet que governi amb els meus vots, faci alguna cosa sobre aquest tema i ho faci al més ràpid possible. Com l'autora de la carta, jo també vaig tenir la meva batussa. Soc veí del parc de les Aigües i cada dia veig més sovint gossos saltant a pler sense la preceptiva corretja i espatllant l'enjardinament que uns treballadors havien acabat d'arreglar amb acurada cura i dedicació. En dir al seu amo que seria millor portar lligat el seu animal, m'etziba sense cap consideració que a qui caldria lligar és a mi. Un veí, al fil d'aquestes reflexions, em va comentar que va passar per casa d'uns amics a prendre un cafè i no bé va traspassar el llindar de l'habitatge el va assaltar un gossàs ple d'agressiva alegria i li va fer un parell de rascades al braç. El meu amic li va dir als seus amos, amb tota l'educació que va ser capaç, que preferia esperar-los al bar de sota a prendre l'acordada infusió. Encara els està esperant. El meu amic va fer referència a l'educació, qüestió que a mi em va semblar una mica exagerada tractant-se d'animals, tal és la meva ignorància sobre la matèria. Va argumentar que si el gos dels seus amics hagués estat educat amb la mateixa convicció amb què eduquem els nostres fills (per ventura no veiem al carrer com els amos dialoguen amb els seus animalets gairebé maternalment, o comparteixen i intercanvien informació canina amb altres amos als parcs, com si ho fessin dels seus fills?), l'animal no hauria tingut aquesta reacció davant la seva arribada.

El que fa que escrigui aquest article i no un sobre les mentides infraestructurals de Rajoy, és que la meva paciència va arribar al seu límit l'altra nit quan la meva condició de ciutadà es va veure ofesa per una gegantina caca de gos al caixer de sota el meu domicili. És veritat que cada dia observo més persones que recullen els excrements dels seus gossos. Però com que la quantitat d'aquests augmenten en proporció geomètrica (per exemple, tinc observat que des de fa un any o poc més, cada vegada hi ha més gent amb dos i fins a tres gossos, probablement perquè, com passa amb els nens, si en tens més d'un es fan companyia i molesten menys) i l'hàbit recollidor de deposicions encara no nia en els amos de gossos amb la progressiva convicció cívica que seria desitjable, l'assumpte pinta molt malament.

Sí, m'agraden molt els gossos. Deia la novel·lista George Eliot que els gossos no fan preguntes i tampoc critiquen. Prometo que m'agradaria ser com ells.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.