Ana Belén, un personatge de cinema

“Amb tants anys de carrera a l'esquena, tinc la sort de treballar encara en el que m'agrada, d'esperar nous papers, que vindrà un nou gran personatge”, ha començat a dir l'actriu, i ha donat les gràcies a aquesta “família" que li ha ensenyat tant de la professió, però "abans de res, sobre la vida”. L'artista va debutar amb Zampo y yo, el 1965 sota les directrius de Luis Lucia Mingarro. Després, més de 50 pel·lícules s'han sumat a la seva filmografia i ha obtingut cinc nominacions als Goya. No obstant això, no va ser fins a l'any passat quan va rebre “la trucada”. “Vaig pensar en aquest moment que havien trucat a una altra i no hi era (rialles). No t'ho esperes. La meva gran alegria no va ser el premi en si, sinó que me'l donessin els meus companys de professió”, ha afegit l'actriu mentre recordava el discurs que va oficiar durant la cerimònia. “No volia deixar-me ningú. Era un agraïment des de la primera persona fins a l'última. Molts es van queixar que em vaig passar de temps, però va ser més curt que el d'Antonio Banderas”.

El recordat “somriure del PCE” reconeix que “cada cosa té el seu moment” i que ha intentat no barrejar una etapa en la qual estava fent cinema amb música, encara que sempre ha tirat de la seva faceta com a intèrpret per a altres feines. “Jo soc una intèrpret, cada cançó la faig des de la meva faceta d'actriu”. Una faceta que realment va descobrir quan va començar a treballar al teatre amb 15 anys de la mà de Miguel Narros, que va posar a les seves mans els textos del dramaturg Tennessee Williams. “La lectura t'obre mons, t'obre camins, tots hauríem de llegir més”, ha apuntat mentre recordava Yuki el Temerario, el seu còmic favorit quan era nena.

Sobre la baixada recent de l'IVA als concerts i als espectacles teatrals, reconeix que com a actriu de teatre se sent feliç, però com a cineasta es veu perjudicada. “No ho veig seriós, són com propinetes que ens van donant. Per això hem sortit tant, per a aquest moment de ‘merdeta’?”. Ana Belén anima a perdre la por, a involucrar-se i a reclamar, a posar la cultura en primera línia com a aparador del país. “La meva naturalesa em fa tenir esperança, crec en la gent”. Una esperança que també espera que s'apliqui en el procés sobiranista de Catalunya, alguna cosa que “concerneix la gent que viu aquí a Catalunya”, encara que lamenti que hagi arribat a aquest punt, que “s'hagin deixat podrir tant les relacions”.

La seva reivindicació també s'ha traslladat al paper de la dona al cinema. “És cert que hi ha més dones en tots els càrrecs. Ja pots trobar una dona com a tècnica de llum o altres càrrecs importants, però crec que encara cal entendre-ho molt profundament, encara no existeix la paritat entre homes i dones”. Després de 12 anys d'aturada, la seva última pel·lícula va ser el 2016, La reina de España, de Fernando Trueba. L'actriu ha confirmat que el seu proper projecte començarà a rodar-se el setembre d'aquest any, encara que no ha volgut donar més detalls. Mentrestant, la Filmoteca de Catalunya projecta aquest dijous El vuelo de Paloma, una comèdia coral dirigida per José Luis García Sánchez, per la qual va obtenir la seva segona nominació als Goya.

Isona Passola, la presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català també ha destacat la faceta com a directora d'Ana Belén amb la seva pel·lícula Cómo ser mujer y no morir en el intento, el 1991, per la qual també va obtenir una nominació als Goya en la categoria de Millor direcció novella. “És un referent per a tota una generació, i la seva obertura ideològica s'agraeix molt a Catalunya”. Per la seva banda, l'actriu Nora Navas ha declarat la seva admiració per l'artista: “Ana Belén és com una actriu anglesa, ha tocat tots els pals”.

“Ana Belén és una manera d'entendre la professió”, ha assenyalat l'actor català Josep Maria Pou, que va rebre el Gaudí d'Honor 2017. Per la seva banda, l'actor serà homenatjat per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya el proper 26 d'abril a la capital madrilenya i participarà en un col·loqui posterior a la projecció d'Amic Amat (1999), de Ventura Pons.