Candel: on la història canvia el seu nom

És un dels dietaris més importants d’aquest país i de la cultura espanyola, si no el més important”. Així de categòrica es va mostrar en públic la responsable de la Unitat d’Estudis Biogràfics de la Universitat de Barcelona, Anna Caballé, quan va presentar, fa uns dies, El gran dolor del mundo (Debate), llibre que reuneix en 900 pàgines una ben assortida selecció dels diaris de l’escriptor Francesc Candel (Casas Altas, València, 1925 - Barcelona, 2007), que abasten el període que va de la mort de la seva mare, el gener de 1944, a la del general Franco, el novembre de 1975. Conegut sobretot, d’entre 56 títols publicats, per la novel·la Donde la ciudad cambia su nombre (Janés, 1957) i pel seu estudi de la immigració Els altres catalans (Edicions 62, 1964), els seus diaris, fins ara inèdits, no només revelen el taller literari d’un autor obsessionat amb la correcció dels seus textos i aclaparat per la censura i per arribar a final de mes. També sorprenen en descobrir un home torturat per dimonis familiars i que, més enllà d’un humil intel·lectual autodidacte amb imatge d’home bo, es revela precoçment amb idees fermes i criteri propi, compromès a fons amb l’antifranquisme i la Catalunya de les classes populars.

Malgrat els buits temporals en les dècades dels quaranta i cinquanta, i que segueixen inèdites les llibretes personals posteriors a 1975 —Candel va mantenir un diari fins a poc abans de morir, fa 10 anys—, el seu minuciós treball periodístic de diariar (neologisme encunyat pel mateix autor) i el gens habitual en literatura punt de vista social de l’escriptor, sempre fidel als seus barris i a les classes subalternes, converteixen aquest dietari en un document històric excepcional. A més d’una paleta on Candel —que va voler ser pintor, com el seu cosí Juan Genovés, abans que escriptor— esbossa i recopila el material que després farà servir a les seves obres, el dietari és sobretot un valuós mapa i una fidel crònica sense censurar de la Catalunya i l’Espanya de l’època. Caballé compara l’obra amb els diaris de Manuel Azaña, si bé Candel és més prolífic i variat, perquè, a més de prendre notes en clau política, ho fa també en clau sociològica, cultural, religiosa, antropològica, costumista, introspectiva... Heus aquí una mostra de “cosas que es necesario escribirlas, relatarlas”, perquè, com apunta Candel el maig de 1953, quedin “como detalle para la historia”.

Vida dura i suburbial

“Toda la casa está llena de barro. Ponemos potes vacíos del queso de los americanos, pero las goteras, a veces, no atinan”. Crescut entre barraques i les cases barates de Can Tunis, aquesta postal de 1959 dona una idea de com vivia Candel des de 1942 a la porteria de la parròquia de Port. La seva beata mare va servir allà fins a morir per ingestió de raticida, el 1944, i el seu pare (excenetista) i ell mateix la van rellevar i van exercir de sagristans fins a morir el primer, el 1961, i néixer Paquito, el fill de l’autor, un any després (Maria, la filla, va néixer el 1954, al cap d’un any del casament amb Maruja Martínez, que surt malparada als diaris). Ser precoç en crisi de fe no impedeix a Candel matinar cada dia a les sis per tocar les campanes i preparar la missa quan el seu pare emmalalteix. I tampoc reflexionar d’aquesta manera el 1963: “Si creo que no creo en Dios, y menos en Jesucristo como hijo de Dios, ¿por qué este alegrarme de la renovación de la Iglesia?”.

Encara que explica que va buscar pis a Sant Adrià de Besòs, Candel es va mudar al final, abans de la nevada de Nadal de 1962, a un habitatge de protecció a la Zona Franca, amb vistes al massís del Garraf. En parla sovint en descriure amb realisme poètic (i algun dibuix) el paisatge des de la finestra del que sempre serà el seu despatx: “Los pisos frente a la Lámparas Z nos taparán esas montañas y nos quitarán dos o tres milímetros de sol. No es mucho. Acordémonos de los que no les da el sol nunca si no salen de sus casas”. Més crues són les descripcions que Candel fa de barraques i barris de tot tipus, siguin als suburbis de París, que el 1965 l’enlluernen més que la Torre Eiffel, o als voltants de Montjuïc, que redescobreix juntament amb els seus amics i periodistes Josep Maria Huertas i Josep Martí Gómez.

Candel es repeteix en les seves visites al cementiri de Montjuïc, on accions com posar clavells a la tomba de Jacint Verdaguer, inventariar les flors que sempre té la de Macià o explicar la seva “ligera idea de dónde enterraron a Durruti y Ascaso” no amaguen els seus fantasmes personals. Els de qui el 1947 va emmalaltir de tuberculosi i va perdre un pulmó. Simbòlic és que El gran dolor del mundo s’obri i es tanqui amb morts. L’autor, que només plora les de la seva mare, pare i germana, consigna al dietari totes les que pot: veïns, polítics, artistes... Així, el novembre de 1963 encadena necrològiques de Carmen Amaya, John F. Kennedy i Aldous Huxley. I en morir el seu oncle Antolín, el 1972, escriu: “He agotado todos los recursos de filosofar sobre la muerte. Ya no se puede decir nada sobre ella. Sólo que existe”.

“Continúo muy mal de dinero, y cada vez con más deudas. Cada vez lo veo más difícil salir adelante con la literatura”. Aquesta confessió de gener de 1974 resumeix l’angoixa econòmica que Candel regularment detalla al seu dietari amb tanta precisió com els preus d’aliments, roba, joguines i qualsevol article de primera necessitat o suposat luxe (com ara pisos o televisors) propis del seu temps. Si el 1967 s’exclama que el seu amic Pedro Durán, policia de la Brigada Social, guanyi 17.000 pessetes al mes, el 1963 un escriptor ja famós com ell es descobreix més precari que els seus veïns: “Hemos ido al bautizo de las mellizas del vecino de arriba, del 3º 4ª. Trabaja en la SEAT y sale por unas siete mil mensuales. El cuñado de la Chelo, que también trabaja en la SEAT, por unas seis mil. Jordi Delprat en Casa Tarragona, de encargado, nueve mil pesetas. Me asusto porque yo no gano eso ni mucho menos”. Però Candel sempre té alguna cosa a fons perdut per al Medioreja, alcohòlic que el visita cada dos per tres per demanar-li drets d’autor per haver-lo recreat a Donde la ciudad cambia su nombre.

Treballador de la cultura

La correcció de galerades alienes serà durant anys, fins i tot ja famós, el suport d’emergència a què recorre Candel; la seva primera agent, Carmen Balcells, no té amb ell les atencions que tindrà amb altres. I la censura serà un malson per a l’autor que, segons Manuel L. Abellán a Censura y creación literaria en España (Península, 1980), “cuenta en su haber con el historial más voluminoso de secuestros, silencios administrativos, restricciones especiales, supresiones y cortes”. Tots dos viacrucis estan perfectament reflectits als diaris, cosa que compensa que no hi hagi constància del procés de redacció i primer impacte d’obres seminals, com ara Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957) i Han matado un hombre, han roto un paisaje (1959). Tot el contrari succeeix amb Els altres catalans, un encàrrec de Max Cahner a Edicions 62, prèvia recomanació de Josep Benet i Jordi Pujol després de llegir un article homònim de Candel a la revista La girafa de 1958. El 13 de febrer de 1963, l’endemà de crear “la comisión de vecinos de la escalera” i anotar que caldrà “formar una que represente a todo el barrio; esto está fuera de zonas urbanizadas y corremos el peligro de que nos olviden”, Candel consigna: “He firmado contrato por un libro que no sé cómo lo escribiré, ni qué diré en él. Los otros catalanes. Lo traducirán al catalán. Seis mil pesetas de anticipo”.

Al dietari hi ha molts apunts sobre aquest llibre i de les conferències que gràcies a ell Candel va fer per tot el país i l’estranger. Jordi Amat, que el 2008 es va encarregar de l’edició sense censures d’Els altres catalans, opina que l’èxit d’aquesta obra va deixar Candel “captiu com a autor dels immigrants”. Potser sí: ho demostren no només les 18 edicions i les tres seqüeles del llibre, sinó la confessió de l’autor al seu diari, el juny de 1963, quan només n’havia enllestit una tercera part: “Qué libro más complicado. No tenía que haberlo escrito”. I la que va fer just al cap d’un any, després de veure’n l’èxit inesperat: “Este libro me marcará mi carrera literaria, pues se me pedirán más libros de este tipo —ya se me han pedido— y no podré dedicarme a la pura creación de la novela”.

També queda reflectit als diaris el frustrant procés de Ser obrero no es ninguna ganga, obra que acaba el 1966 per encàrrec de Joan Reventós a Ariel, però que les pors del líder socialista i el ferri control franquista impediran que no vegi la llum, i tot i així retallada, fins el 1972. Aventura Amat que, si s’hagués publicat quan es va escriure, gairebé en paral·lel al naixement de Comissions Obreres, s’hauria convertit en una altra obra de referència. Per això és significatiu que, quan la censura autoritza a Candel, el 1974, la seva Carta abierta a un empresario, ell escrigui al seu diari: “¡Tócate las narices! Quieren ensayar la apertura cultural que parece es la que les da menos miedo, y es la más fiable. Una apertura sindical podría significar la puesta en marcha de un extenso movimiento obrero y, para ellos, lo irreparable”.

Activisme polític

“Hoy me encuentro cerca del comunismo. Puede que sea la única solución al malestar físico, a la miseria material de las personas”. Aquest clar i primer posicionament ideològic de Candel, el 21 de desembre de 1959, ve precedit de notes i pràctiques compromeses des de molt abans. Ja el 1945, essent recluta, descriu sense pietat (“saco de patatas”, “cara de bestia”) els oficials que al Camp de la Bota el manen a fer pràctiques de tir. Però no és fins a 1953 que debuta en el que serà una implacable i insistent denúncia (dibuixos inclosos) del general Franco i la seva dictadura, amb un especial acarnissament en la seva “voz de grillo cebollero” i algun vaticini àcid sobre el postfranquisme: “Se me ocurre pensar que cuando muera Franco, este estado fascista se convertirá en una Sociedad Anónima, sin cabeza atacable”. És tal la seva obsessió, que Candel arriba a avançar-li a Franco l’agonia de 1975 relatant un malson seu en el qual el dictador mor a Montjuïc, al barri del Polvorí. Però el seu compromís social i polític no serà oníric ni de boca, perquè ja en una data tan primerenca com el març de 1946 consigna: “Hubo huelga en el taller Hijos de A. Arsió”. Ell hi treballava.

Una constant en els diaris de Candel són les referències a vagues i accions antifranquistes, bé perquè es fa ressò del que escolta a Ràdio Pirenaica, del que li diuen els seus veïns o amics de militància obrera i/o cristiana, o perquè, directament, és ell qui va sovint de manifestació o fa octavetes. Pot servir aquest exemple de juny de 1959: “Vísperas de huelga y de algún jaleo, empiezo a olvidarlo todo y a preocuparme sólo de lo otro. […]Ya no puedo ni hacer el diario. Ayer terminamos a las tres de la madrugada. Anteayer a la una y pico. Me duele la espalda. 20.000 octavillas[/…]”. Això no impedeix a Candel mantenir bones relacions amb amics falangistes o distingir entre el “asco y odio” a la policia i un cert respecte a “los grises, que son unos palurdos y tus vecinos y hasta hermanos de clase”. El 1966 fins i tot acompanya al seu amic l’escriptor Tomàs Salvador a l’estació de França a retre honors al general i vicepresident de Franco Agustín Muñoz Grandes. I ho fa amb la mateixa naturalitat amb què l’any anterior havia rebut a casa el dirigent del PSUC Antoni Gutiérrez Díaz o amb què havia pujat a Montserrat amb cotxe amb Jordi Pujol, Josep Benet i Josep Verdura.

Les entrades, a vegades veritables cròniques, sobre reunions, manifestacions, concerts —descobreix i relata els inicis de Raimon, Pi de la Serra i “un tal Paco Ibáñez”—, viatges a França —sovint amb “la cofradía” comunista de Margarida Abril i Víctor Mora— i actes clandestins de tot tipus en què Candel participa són d’un valor documental únic. Narra la manifestació de capellans de l’11 de maig de 1966, després de la Caputxinada, de la qual també és testimoni; nombroses accions de Comissions Obreres; o un acte del Sindicat Democràtic d’Estudiants, el 26 d’octubre de 1966, que va tancar Maurici Serrahima, i del qual aquest va deixar en les seves memòries un relat intel·lectual que gairebé no té res a veure amb l’anotat per Candel en el seu dietari: “De lo más emocionante ha sido el parlamento de los obreros, la gente en pie ovacionaba delirantemente. [...] […]El primer representante de las Comisiones Obreras, la del Metal, me ha hecho llorar[/…]”. Té clar Candel que la classe obrera és subjecte de canvi històric i descriu a l’avantguarda Els comunistes “con una bondad y una fe mayor que la de los cristianos en las catacumbas”.

Sigui com sigui, en novel·la, periodisme o assaig —i després com a senador de l’Entesa dels Catalans, amb 1.280.928 vots el 1977, i com a regidor del PSUC—, Candel es va dedicar sempre al que en el seu dietari de 1964 defineix com la “defensa social de un infraproletariado” i del catalanisme popular: “Si ser catalanista es separatista, no; si ser catalanista es amar al país, sí”. “Existencialista de barriada” i “cartògraf de les ciutats invisibles” segons definició d’Amat, Candel va ser, en definitiva, un escriptor que va treure de l’anonimat els barris populars i va donar veu als sense veu. Si ell ja escoltava el 1959 com Ràdio Pirenaica l’anomenava “paladín del suburbio y del proletariado”, els seus diaris són una prova fefaent que hi va haver una vegada un temps, un país, on la història va poder canviar de nom perquè els seus protagonistes no van ser els de sempre.

Llibretes i escrits exposats a purgues

Constantemente se me amontonan libros, revistas, cartas. De vez en cuando, doliéndome, armándome de valor, destruyo lo que puedo. Cosas que se han salvado muchas veces, al cabo de tantas purgas caen. Yo sueño con un despacho enorme, con grandes estanterías para guardarlo y archivarlo todo”. Aquesta confessió de Candel el 1960, recurrent com una obsessió al llarg de la seva vida, posa de manifest la dificultat i, al seu torn, el valor dels criteris en la revisió dels seus papers. A això s’han aplicat Anna Caballé i Gabriel Jiménez, amb ajuda de quatre estudiants d’hispàniques de la Universitat de Barcelona, que han trigat cinc anys a transcriure part del dietari. Va ser el 2011 quan la filla de l’escriptor, Maria Candel, va posar en mans de Caballé, i sempre sota la seva estricta supervisió, “aquestes llibretes tan estimades per ell, nucli de la seva tasca literària i que ara formen un llibre que tothom pot llegir”, diu l’autora. Queda el buit dels períodes 1949-1952 i 1955-1958, a més dels quaderns posteriors a 1975. Si bé aquests els guarda amb zel la filla, de les llibretes perdudes potser en sàpiga alguna cosa Joana Gardes, parella de Candel després de la mort de Maruja el 2001 i amb la col·laboració de la qual no han comptat els editors.

Candel dubta sovint de la idoneïtat dels seus diaris. Explica que de vegades arrenca pàgines i fins confessa que no podria "escribir unas memorias auténticas". Són una mica més: un dietari molt precís i pertorbador. Fins a l'extrem que confessa "vanidad, tentación o esclavitud de las palabras" per haver anotat la mort del seu pare el mateix dia del seu traspàs, el novembre de 1961. Ara bé, si Candel diu que "por la boca muere el pez y el escritor por la pluma", no és només per tot allò personal que va relatant, inclòs el seu tortuós matrimoni amb Maruja. "No quiero hacer un diario íntimo y sentimental. Continuemos con el de utilidad para el escritor", tracta d'esmenar-se el 1964. Però és molt conscient que els seus quaderns tan sincers i detallats poden tenir una altra utilitat si cauen en mans de la policia. "No sé dónde esconder estos diarios que al final me costarán caros", apunta el 1963, després de relatar que ha signat una carta de solidaritat amb miners represaliats d'Astúries i d'escriure això de Franco: "¿Cuándo se va a morir este cabrón?". L'escriptor no veia segur ni el "escondrijo" de la sagristia de la parròquia de Port, on el 1962 amaga les llibretes que relaten com "están palmando a base de bien la HOAC y la JOC" i "están cascando de valiente al FLP, los Felipes", després de la detenció del seu amic Josep Verdura i el judici "a Vázquez Montalbán, de la Soli".

"Me estoy acostumbrando a los datos y números. Mal asunto. Acabaré en historiador", es confessa el 1963 durant una de les seves habituals relectures dels seus quaderns. I és precisament en aquesta clau documental i historiogràfica que El gran dolor del mundo peca d'una millor contextualització. Es nota en les notes, la part més fluixa d'un llibre que, en canvi, té un bon índex alfabètic i una cronologia orientativa. L'equip de Caballé admet que gairebé la meitat del material de les llibretes s'ha quedat sense reproduir, en una selecció i edició de textos marcada per criteris biograficofamiliars i filologicoliteraris. Entre les coses bones, hi ha l'extracció del títol d'una preciosa entrada que descriu la nit de Sant Joan de 1962. I entre les dolentes, al llibre se li intueix manca d'orientació històrica i periodística.

Queda per als iniciats conèixer la identitat i el paper crucial de molts dels capellans obrers i de barri citats en el llibre, i es deixa a l'erudició del lector descobrir que "el doctor Gutiérrez Díaz" que visita a Candel el 1965 és el Guti, líder del PSUC acabat de sortir del penal de Burgos. Tampoc hi ha notes que aportin llum sobre la trajectòria i el paper clau del molt citat als diaris Tomàs Salvador. Referenciat de manera concisa a l'índex com "escriptor i amic" de Candel, per descodificar diversos episodis convé saber que Salvador, prologuista de l'opera prima de l'autor Hay una juventud que aguarda (1956), no només va ser finalista del premi Nadal (1952) i guanyador del Planeta (1961), també va ser combatent en la División Azul i, entre 1944 i 1960, va servir a la Direcció General de Seguretat. Sense els avisos i les influències d'aquest amic policia —que el dietari descobreix també com el padrí de bateig de Paquito i com l'àngel de la guarda de Paco i Maruja als calabossos de Via Laietana— no s'explica com el compromès escriptor i els seus preuats papers es van escapar d'algunes purgues, i no precisament filològiques.