Mor Chuck Berry, el creador del llenguatge del ‘rock and roll’

Si dins d'un mil·lenni arribessin els extraterrestres a la Terra, necessitarien veure una piràmide per saber què va ser la cultura egípcia, la Mona Lisa per apreciar el valor de la pintura, aventurar-se en El Quixot o Hamlet per explicar-se l'esdeveniment de la literatura o recrear-se en la Novena Simfonia de Beethoven per conèixer la màgia de la música clàssica. A aquests mateixos alienígenes els bastaria l'explosiu riff de ‘Johnny B. Goode’ per saber què va ser el rock’n’roll, aquest so alliberador, electritzant, que va posar el món occidental potes enlaire a mitjan segle XX.

Els extraterrestres, com tota la humanitat, no podrien evitar moure l'esquelet, o el que sigui que tinguessin, gràcies al creador de la cançó: Chuck Berry, mort aquest dissabte amb 90 anys al comtat de Saint Charles, a Missouri (EUA). Els agents del servei d'emergències van rebre una alerta per una emergència sanitària a les 12.40 hora local (les 18.40 hora peninsular espanyola) al carrer Buckner i en arribar a la casa van trobar un home inconscient. Van intentar reanimar-lo però no van poder fer res per la seva vida. La seva mort va ser certificada a les 13.26 hora local (19.26 hora en l'Espanya peninsular). Una estona després van confirmar la notícia a Facebook.

Més que el mateix Elvis Presley, va ser aquest músic, nascut a St. Louis, que va inventar el llenguatge del rock’n’roll. Sota una subtil i vibrant base de rhythm and blues, Berry va desenvolupar un idioma excitant i fresc que, al voltant de 1955 a la puritana Amèrica del Nord d'Eisenhower, sonava com si vingués d'un altre planeta. Era enèrgic, sexual, modern, imparable. Era el rock’n’roll, que, amb d'altres grans pioners nord-americans, va donar forma i sentit a partir dels seus primers enregistraments a Chicago al segell Chess Records, al que va acudir per recomanació de Muddy Waters. No guardava el poder seductor ni visceral de Little Richard, ni el ritme endimoniat de Fats Domino, ni el toc primitiu de Bo Diddley, ni el magnetisme ni la veu plena d'ànima d'Elvis Presley, però en ‘Maybellene’ o ‘Roll Over Beethoven’ es va edificar tot el cànon futur del rock’n’roll, una música juvenil –amb la paradoxa que Berry era el més gran d'aquella gloriosa colla de pares fundadors - pilotada des de la importància cabdal de la guitarra elèctrica.

Mor Chuck Berry, el creador del llenguatge de el ‘rock and roll’

Berry mai va saber escriure ni llegir bé, però amb la guitarra es va comunicar com ningú. A diferència de molts coetanis, componia i cantava el seu propi material, que després defensava en actuacions trepidants plenes d'espectacle. Amb la seva veu edulcorada i clarivident que emulava  la del seu ídol Nat King Cole, va incorporar als seus concerts gestos i moviments mai vistos sobre un escenari, fent cèlebre el conegut duckwalk (ball de l'ànec), que acabaria per convertir-se en el ball més icònic del rock’n’roll imitat per desenes d'artistes. D'adolescent, va conrear una gran afició per la fotografia, fet que d'alguna manera li va servir per desenvolupar una lírica de potents imatges. Les seves cançons estaven plagades de cotxes, noies i carreteres. Eren com fotografies socials plenes de ritme, que van crear tot l'univers líric del rock’n’roll.

Totes aquestes qualitats, impulsades pel seu caràcter devastador, van servir perquè aconseguís els primers èxits del rock’n’roll, un estil subterrani que va acabar per transformar la societat nord-americana i, posteriorment, la britànica. Fins i tot tenia aires d'estrella problemàtica i va passar per segona vegada per la presó sota les acusacions de prostituir una menor.

Mor Chuck Berry, el creador del llenguatge de el ‘rock and roll’

El seu catàleg a Chess Records entre 1955 i 1965 és digne d'estudi, però també el seu pas per Mercury amb àlbums com From St. Louie to Frisco. Durant anys va viure de la nostàlgia del seu nom escrit amb lletres d'or en la història de la música popular i dels homenatges que rebia de totes les generacions. El seu últim treball d'estudi data de 1979 però, a finals del 2016, va anunciar el seu primer disc amb material inèdit, que feia coincidir amb el seu 90è aniversari. Aquest àlbum d'estudi, anomenat Chuck, està previst que surti aquest any i està compost per noves cançons originals escrites, gravades i produïdes per ell mateix.

Sobre els seus incisius riffs i les seves lletres es va aixecar tot un món, el fascinant món del rock. Bob Dylan l'admirava, els Beatles el van versionar en el seu segon disc, els Rolling Stones –i especialment Keith Richards- no existirien sense ell, Bruce Springsteen sempre el va tenir com a referència compositiva, Led Zeppelin o AC/DC el citaven en el seu santoral… i així fins als nostres dies, quan un exèrcit de bandes i músics encara intenta aconseguir un himne tan irrepetible, tan ple de futur malgrat que representa el so d'una altra època ja extingida, com és Johnny B. Goode.

Mor Chuck Berry, el creador del llenguatge de el ‘rock and roll’