25 anys de discurs alternatiu al model Barcelona

A finals del 1992, en plena ressaca de la borratxera olímpica, van posar el dit a la llaga amb un monogràfic crític i agosarat sobre el llegat de la Barcelona de [l’alcalde Pasqual] Maragall. La revista de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), La Veu del Carrer, tenia un any, però ja apuntava maneres plantejant una mirada alternativa al discurs majoritari. Obria, abans que ningú, un meló que encara cueja, el de la no sempre positiva herència dels Jocs. “La ciutat estava en èxtasi després dels Jocs i havia desaparegut l’esperit crític”. Parla Andrés Naya, l’ànima de la revista. N’ha estat al capdavant com a codirector des del primer número, el 1991, fins al 143, un monogràfic especial sobre el futur de la ciutat que es presentarà demà al vespre a Can Batlló. Aquell número va aixecar una polseguera considerable i el van traduir a Madrid i tot.

Posar en qüestió el llegat de Maragall només ha estat una de les llagues on han posat el dit i un dels alcaldes a qui han criticat. En un moment o altre Carrer també ha estat un maldecap per a Joan Clos (el Fòrum), Jordi Hereu (la Diagonal) o Xavier Trias (la pobresa que ha fracturat la ciutat). Naya no acabaria mai d’explicar anècdotes d’enganxades amb personalitats i pressions del poder de torn. El repte és mantenir la crítica ara, amb l’alcaldessa Ada Colau, que ve del carrer, dels moviments i les associacions de veïns. “Sí que és dels nostres, entre cometes, però ho és. Amb aquest Ajuntament, ens hi identifiquem amb valors i objectius, però tot va molt lent”, diu Naya, que admet que com a publicació tenen el repte de “mantenir el sentit crític”.

Fins ara, evoca, “hi ha hagut èpoques en què els polítics ens han servit els sumaris en safata”. A Carrer van denunciar la lentitud de les administracions a resoldre el problema de l’aluminosi mentre anaven a una a fer un nou Liceu després de l’incendi; van qualificar d’“estafa” el Pla d’Hotels dels noranta; van titular “Núñez, faraó” en una portada sobre el controvertit promotor i expresident del Barça; van criticar abans que ningú el desastre del Fòrum 2004... I de manera recorrent han alertat del drama de l’accés a l’habitatge a la ciutat, els estralls de l’heroïna o la pobresa que trinxa sempre els mateixos barris. En paral·lel, han fet portades amb temes d’actualitat (okupes, l’ensorrament del Carmel, els clams de Barcelona per la pau). I han obert debats reposats: fer-se vell a la ciutat, la mobilitat, el model de centres cívics, els reptes que planteja la immigració, el paper de l’Església, els nens o les dones a la ciutat…

Carrer va rellevar el butlletí intern que tenia la FAVB. “Volíem fer una revista que parlés de temes de ciutat, que obrís interrogants i tingués sentit crític”, recorda Naya. I ho han aconseguit gràcies als ingredients que fan única la publicació: els temes els proposa gent que toca el carrer siguin redactors o activistes de les associacions; els escriuen tant periodistes joves com veterans; i té molta participació de veus reconegudes de l’arquitectura, l’urbanisme, l’economia o la història. Les portades, siguin fotos o il·lustracions, i l’acurada edició gràfica i les vinyetes són també marca de la casa; com “El cuarto fosc”, la secció on tanquen les relliscades de les forces vives de la ciutat i dels col·laboradors de la revista.

L’any 1991, el periodista Ernest Alòs, avui cap de la secció de llibres d’El Periódico va ser el primer codirector de Carrer juntament amb Naya. “Teníem al cap una publicació que no es limités a ser un butlletí de les associacions i les seves activitats, sinó una revista sobre la ciutat, apostant pels professionals, encara que també hi hagués pàgines d’informació interna”, diu Alòs. I apunta que “tenir el paraigua de la FAVB li ha donat una continuïtat institucional que altres publicacions no han tingut”. Alòs també recorda molt el número de la Barcelona del 92: “Va ser molt atrevit. Vam ser els aixafaguitarres del 92, però també pioners i precoços en la crítica que s’ha acabat fent del model Barcelona”. No ha estat la primera vegada que han posat en dubte aspectes o han destapat problemes “que han acabat al radar dels mitjans”.

Marc Andreu, periodista i ara conseller del districte de Sant Martí, també ha estat vinculat en diversos papers a Carrer des del número 1 i també n’ha estat codirector. Andreu posa l’accent en què Carrer és una publicació “molt reconeguda en l’àmbit veïnal i professional, però poc reconeguda i coneguda en l’àmbit periodístic”. I assenyala com a puntals el fet que la crítica es fa “més enllà del govern local de torn, sustentada en el coneixement real del que passa, en un microclima molt semblant al de les redaccions d’abans, quan la informació local era central”.

I autocrítica? “Alguna vegada potser se’ns n’ha anat la mà, no hem pogut contrastar del tot, però no recordo cap gran ficada de pota”, diu Naya.