Les paraules i les forces

En la pugna entre el sobiranisme català i les institucions espanyoles cada vegada és més difícil distingir entre el soroll i les veritables intencions de cadascú. En converses privades, s’aprecia una certa coincidència sobre el desenllaç previsible d’aquesta etapa (un episodi més d’una llarga carrera) i molts dubtes sobre el que passarà fins a aconseguir la meta.

A finals d’any, s’albiren unes eleccions catalanes amb pronòstic favorable per a Oriol Junqueras. Sobre com s’hi arribarà, tot són dubtes. Hi ha coincidència en què no es donen les condicions per a una negociació: el Govern espanyol no ha fet els deures i el Govern català ha portat el seu compromís amb el referèndum tan lluny que no té escapatòria: està obligat a convocar-lo. Per aquest motiu a mesura que el calendari avança augmenta la tensió. Anem inevitablement a un xoc en algun moment dels tràmits previs al referèndum. I aquest tràngol caldrà passar-lo amb els menys danys possibles.

De manera que durant unes setmanes, si no es vol contribuir a la cridòria, cal ser molt prudent a l’hora d’interpretar els moviments dels uns i dels altres. Ara mateix Junts pel Sí sembla buscar la desconnexió exprés. Una secessió és massa transcendental per eludir el debat parlamentari. I és d’una ingenuïtat extrema pensar que així s’enxamparà per sorpresa el Govern espanyol. La Brigada Aranzadi no descansa. Però de les provocacions als fets hi ha un bon tros.

En política, a l’hora de la veritat, el determinant són les relacions de forces. Una secessió unilateral només és possible si es donen una o diverses d’aquestes tres condicions: que es disposi de poder coercitiu, que es tingui el suport d’una o diverses potències internacionals o que es tingui capacitat insurreccional. El Govern català no en disposa de cap. El sobiranisme només té la força dels vots i ara com ara no hi arriben. Necessita seguir acumulant capital electoral. Per la seva banda, el Govern espanyol haurà d’atresorar molta prudència, vista la seva incapacitat per afrontar políticament el problema. Els ciutadans espanyols, segons les enquestes, estan molt majoritàriament en contra de la suspensió de l’autonomia. Qualsevol actuació governamental excessiva complicaria enormement l’escenari.

Des de fa cinc anys, s’anuncia la derrota imminent de l’independentisme. Però aquest segueix sent el primer projecte català. El sobiranisme, per la seva banda, anuncia ruptures decisives que no estan al seu abast. Arribarem a unes noves eleccions autonòmiques. I el sobiranisme seguirà aquí. De com sigui el camí fins al moment de votar dependrà l’endemà: més ressentiment, més del mateix (és a dir, seguir al pantà) o expectatives de negociació real. A falta de referèndum, el vot autonòmic decidirà.