Siguem seriosos!

L'unionisme ens està malacostumant a tant ridícul, que no pot ser, que després, si rectifica, el trobarem a faltar. L'independentisme és tan poca cosa que pot resistir les seves formes grotesques i les seves incompetències, però d'un senyor Estat, amb els seus mitjans, els seus policies, les seves institucions i empreses, n’esperàvem una altra cosa. Els independentistes també paguem impostos i tenim tot el dret del món a ser maltractats de forma correcta. El que ha passat aquests últims dies és tan patètic i tan penós que no es pot aguantar.

Ha arribat el moment que algú demani a fiscals, cossos policials i periodistes d'afegit que es comportin, que això és un frenesí. Que hàgim de ser els independentistes els qui els avisin és una cosa que pensava que no veuria. He arribat a pensar que aquesta estratègia de crear la imatge d'una Catalunya violenta és un intent desesperat perquè ens faci pena un Estat tan potiner.

He assistit a totes les manifestacions independentistes. Per a algú que no ha anat a esplais, les performances de coloraines sempre fan cosa, si he de ser sincer. I les samarretes han estat el menys important, que si empats de la CUP, que si aguantar les fotos de Puigdemont amb guitarra i Rahola… Però, mireu, al final, tot això no és res comparat amb qualsevol llei Wert o amb el desastre de Rodalies. Hi ha una escala que convé no oblidar, sobretot, quan no es té un poder efectiu. Quan no es mana, s'arriben a perdonar fins i tot les batucades. Quan es mana, el ridícul és imperdonable, i això és el que està fent l'unionisme dia sí, dia també.

Han estat setmanes molt especials. Recordarem la baixada d'escalinata, cigarret a la mà, de la fiscal Magaldi enmig d'un clima de terror i, per descomptat, la roda de premsa posterior. Com podem oblidar les declaracions sobre el feixisme a Catalunya de l'inigualable Josep Piqué, el mateix que gairebé es parteix l'espinada fent reverències a George Bush, mentre la caverna deia que el clima de violència que es viu a Catalunya és molt pitjor que el del País Basc en temps d'ETA… Tot això, amanit amb el cançoneta mediàtica habitual, repetint una vegada i una altra tots els tòpics als quals ens estan acostumant des del principi dels temps: la tensió, les famílies trencades, la persecució cultural dels intel·lectuals exiliats a Madrid i l'últim, negociacions ocultes, Junqueras planejant traïcions, que detinguin a Mas i dos ous durs…

Escolteu, que els potiners érem nosaltres, els que pintem cartolines de colors mentre paguem les multes a Òmnium i a l'ANC, com en els millors temps del règim. Aquest era el nostre paper, sortir al carrer i que les portades es riguessin de nosaltres, però és que Madrid ens roba fins i tot el ridícul. Són insaciables, mira que hi ha moltes coses de les quals riure’s, que si els partits independentistes estan mig morts, que si no hi ha cap manera d'articular una acció conjunta, que si… I mira que aquests riures tenen el vistiplau de l'esquerra revolucionària catalana, que tenim els comuns per veure-les venir, que no han mogut ni un dit amb totes les acusacions de violència, ells, tan a favor dels bantus, tan entretinguts amb les seves estàtues de Franco, els seus carretons de supermercat i les seves superilles.

Doncs ni així. I el que passa és que ens assabentem de les últimes notícies del cas de les escoltes de la Camarga i tornen a sortir el patetisme absolut de Sánchez Camacho, la col·laboració necessària de Jorge Moragas i no sé quina lluita —disculpeu-me, em perdo— entre faccions de la policia. Rumieu-hi, que no tot serà riure, que això és greu. Si és que no els hi podem posar més fàcil. Si el fiscal anticorrupció era dels seus i es prenia cafès amb llet amb periodistes que eren veritables martells de l'anticorrupció convergent.

És que ens estan consentint i començo a pensar que és una estratègia calculada perquè ens quedem a Espanya. Perquè… qui voldrà perdre's aquesta xaranga? Qui en plenes facultats voldria abandonar un lloc com aquest? De debò, ara: si després de tants anys de mobilitzacions pacífiques tot el que ha d'oferir l'Estat és el que hem vist fins avui, aquest país està molt pitjor del que creiem. Què més voldríem que el català fos el principal problema que arrossega Espanya. El problema és que no se solucionaran, ni amb Catalunya, ni sense.

Francesc Serés és escriptor.