Fugir d’allà on sigui

Il·lusions elementals, de Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963), novel·la amb què ha guanyat el 38è premi Joanot Martorell, és, potser de forma tan sols aparent, la història d’un escriptor que deixa en un calaix la gràcia de l’esperit de la literatura i s’endinsa en el naufragi vital, escenaris de pelegrinatge malaguanyat i d’identitats irreconstruïbles. El clochard que dorm embolicat amb capses de cartró, viatja sense pagar i demana almoina de genolls és una de les ombres més persistents del protagonista i narrador, Eloi Pujalta, nascut el 1963. A partir d’una cita maleïda de Maurice Sachs —“Traïm millor els que estimem”—, l’inici d’Il·lusions elementals és una contínua alteració: Girona, Plata d’Aro, Sant Feliu, Salou, camells, deutes de bar, amics generosos, matinades aspres, prostitutes de rulot, nomadisme urbà, l’amor elemental pels gossos, comptes bancaris en descobert, tremolor de mans, robatoris ínfims, la desmemòria de l’endemà, viure de gorra, l’excés i la impersonalitat profunda. Reconeix que està incapacitat per fer el bé. Només li queda fugir de pertot arreu. És a l’inrevés de Sense ni cinc a París i Londresde George Orwell. Puigdevall no vol descriure una societat sinó una temporada a l’infern. Orwell descriu paisatges urbans, conflictes socials; la novel·la de Puigdevall és tota individu, caiguda, culpa. No descriu perquè el seu personatge sobreviu més enllà de la norma social, des d’una marginació que no fa responsable la societat. La societat no existeix. L’única i difícil redempció possible és capgirar la culpa, conquerir un petit i fràgil redós de voluntat.

Al final, per atzar, Pujalta va a parar a Gijón. Pretén ser un escriptor de vacances, però sap que la qüestió és beure qualsevol cosa, dormir als caixers automàtics, protegir-se de pidolaires salvatges i seguir practicant l’autodestrucció de les defenses que ens procura el gen egoista. Entre màfies gitanes i romaneses, Gijón té les característiques d’una maror que priva els pescadors de sortir a alta mar. El protagonista recupera una rutina, un ús del temps, una estabilitat bé que anòmala. L’escriptor clochard sobreviu i troba aixopluc en un Comedor Popular. La figura de la Céline, amb el coll d’una ampolla que li surt de la butxaca, representa, encara que de forma salvatge, un tel de resistència humana mai no dita, a punt de fer que Pujalta, per un atzar, pensi de nou que és escriptor, fins que els cartrons de vinassa se l’enduen cap a un altre naufragi. Céline és com la bruixa bona, fins i tot en els racons més fètids de la ciutat, a la vegada dominatrix irreal a la qual Pujalta es sotmet. Els marginats (automarginats, com el protagonista) mantenen una jerarquia de zones de poder i comparteixen les despulles de la societat que a vegades els empara i gairebé sempre els ignora. Finalment, Pujalta, sense saber on anar, torna als camins de la fuga. En una cruïlla, apareix una dona de veu aflautada que es diu Mort i, en dues pàgines, il·lustra els poders de la generositat en un món del tot precari. Pujalta perd i retroba el sentit de la literatura. Com diu Puigdevall, és impossible dir res sobre el no-res.

No és una equiparació sinó un terme comparatiu pensar en la segona part de Camins de França de Joan Puig i Ferreter. La gran diferència —tan reveladora— és que els camins de Puig i Ferreter tenen un toc naïf, mentre que Il·lusions elementals és un món posterior a la caiguda. On Puig i Ferreter s’exalta amb una certa llum de França, Puigdevall tempteja la fosca d’un túnel vital que sembla no tenir fi. Dècades van de Camins de França a la novel·la de Puigdevall. És a dir, moltes il·lusions perdudes i noves formes de soledat, de ruptura. Per camins contraposats, ambdues novel·les detecten un canvi existencial, una forma de comprendre i honorar la realitat.

Puigdevall enllaça llampecs d’una prosa que exulta compenetració vital, una prosa sobtadament majestuosa, de gran estil, per comparació amb l’angoixosa captació d’un dia a dia extraviat, sense nord, amb quotes d’abjecció i soledat estèril que el protagonista no adjectiva ni interpreta com una condició social. Expulsat del paradís, protagonista de tantes derrotes, Pujalta enyora la pàtria domèstica perduda.

El lector es pot demanar fins a quin punt les coses que passen a Il·lusions elementals són episodis de la vida de Puigdevall, però importa més quina sigui l’entitat literària d’una ficció. El narrador diu que és impossible escriure la crònica d’una bola de billar empesa pel tac d’un jugador borratxo, una bola que topa contra totes les bandes i surt repel·lida amb violència. Aquesta és la integritat de la ficció escrita per Puigdevall, en un billar de gents assedegades, eco dinàstic de —per exemple— les temptatives benetianes. La victòria paradoxal de Puigdevall és que la caiguda i les desil·lusions elementals tinguin tanta energia torbadora.