Com s’aprenen les llengües?

Twitter té de bo que, de vegades, t’arriben comentaris que l’encerten de ple, evidentment al costat d’altres que fas ben fet d’ometre. Arran de l’article de la setmana passada (“L’educació lingüística”), em va arribar un apunt de la Paula (@ruetern) que lamentava que un servidor, de manera maldestra —això ho dic jo, no pas ella—, barrejava conceptes, tot englobant-los dins el mateix discurs i provant d’engalzar-los en una sola tesi coherent. I tenia tota la raó: mentre mirava de defensar la necessitat de construir uns principis al voltant de l’educació lingüística, passava de l’aprenentatge a l’adquisició de les llengües sense solució de continuïtat.

És bo aclarir conceptes perquè és al darrere d’aquesta confusió que es basteixen els tòpics sobre l’aprenentatge d’idiomes en els nens amb la coartada que són com esponges. L’adquisició d’una llengua és un procés —diguem-ne— natural que es desenvolupa per dos mecanismes (un dels dos, o tots dos alhora): la interacció, que es dona entre el nen i l’entorn familiar immediat (els pares i germans, sobretot); i l’exposició, que es produeix a través del contacte amb el medi (primera escolarització, mitjans de comunicació), i que permet, per exemple, que els fills de pares estrangers que viuen a Catalunya i que mantenen la seva llengua per interacció, també acabin parlant català i castellà. Aquest procés d’adquisició, que és especialment productiu abans de la pubertat, necessita poca formalitat, poc desplegament de recursos acadèmics i, poc o molt, té un desenvolupament espontani.

Al costat d’aquest procés d’adquisició d’una llengua hi ha també l’aprenentatge. En aquest cas, no hi ha una edat especialment crítica, i qualsevol persona es pot posar a estudiar qualsevol llengua en qualsevol moment. Ningú, doncs, pot dir que ha fet tard en l’estudi d’una llengua estrangera, i dependrà de la seva constància i interès que acabi essent-hi competent. De fet, les escoles i acadèmies d’idiomes són plenes d’adults que fan progressos a partir de mètodes que, aquest cop sí, necessiten l’aplicació d’una certa formalitat i una disciplina. Són doncs dos sistemes diferenciats per al coneixement d’una llengua afegida.

El problema el tindrem quan pretenguem aplicar els processos propis de l’aprenentatge d’una llengua a l’edat i el desenvolupament d’individus (els nens) que no tenen l’edat per aprendre una llengua, sinó per adquirir-la. En primer lloc, perquè no es pot aplicar als nens petits el grau de formalitat i disciplina que se sol·licita als adults per a l’estudi dels idiomes; i en segon lloc, perquè és molt discutible que l’exposició que es proporciona a un determinat estímul en una segona llengua sigui suficient per assegurar el procés d’adquisició, que és el que pertoca per a l’edat madurativa del nen. Més aviat no. Si l’estímul que es dona a un nen petit en una llengua estranya es limita a unes hores a la setmana, el volum d’aprenentatges assimilat serà ínfim i, molt probablement, estèril.

No tota l’aportació en una segona llengua és debades, és clar. El nen de tres anys que vagi a fer anglès a una acadèmia segurament tindrà un nivell superior a l’anglès que lluiran la resta de companys d’escola, però possiblement aquests, a una edat més madura (per exemple els deu anys), es posaran a l’altura del primer si comencen les classes a l’acadèmia llavors. El salt endavant en l’aprenentatge d’una llengua estrangera (per exemple en el domini de totes les competències, o en la fluïdesa) no es produeix gràcies al seguiment d’uns cursos reglats més o menys dinàmics o motivadors, sinó a processos accelerats en l’adolescència i l’edat adulta, per exemple fent immersió lingüística en cursos intensius.

És clar que es pot consolidar l’aprenentatge d’una segona (o tercera) llengua si l’exposició a l’estímul és abundant, un aspecte que demana la participació tant del sistema escolar, amb la impartició de matèries en altres llengües, com de l’audiovisual, amb l’emissió de pel·lícules i sèries en versió original. Unes mesures, però, que reclamen d’una planificació lingüística i educativa que superi la lògica local del bilingüisme català-castellà i que estigui disposada a cedir espai públic per a l’entrada d’altres llengües.