Mas, un acusat feliç i triganer

La justícia poques vegades coneix acusats feliços. Artur Mas n'és l'excepció. Després de rebre l'esperada i calorosa rebuda popular al carrer, ha arribat al Palau de Justícia amb cara que expressava plena satisfacció. Ha arribat, per cert, una mica tard: 28 minuts després de l'hora prevista. Els tres magistrats l'esperaven, com un clau, des d'abans de l'hora prevista (les 9.00); igual que els fiscals, acompanyats de caps i col·legues per transmetre una imatge d'unitat. “A veure si haurem de dictar una ordre de cerca i captura”, ha fet broma un d'ells, veient que Mas no arribava. També s'ha sentit dir, al TSJC, que Mas és un “maleducat” i que ha “faltat al respecte” al tribunal.

Más información

De palau a palau passant per l’Arc de Triomf

Mas veu el judici pel 9-N com un “accelerador” del sobiranisme

Els veladors del 9-N

L'alegria de Mas davant de la perspectiva de ser jutjat contrasta amb les emocions, més tèrboles, que experimenten els acusats del carrer, els que es juguen la seva llibertat, els que no tenen ningú que els acompanyi al jutjat. Això no vol dir que no hi hagi espai per a la felicitat a la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però sempre és posterior al judici. Una absolució, per exemple, com la que van celebrar 40 proxenetes del Raval de Barcelona que, després de saber que quedaven lliures gràcies a un error formal en una resolució judicial, van ballar, van riure i van insultar els periodistes a les portes del mateix Palau de Justícia on aquest dilluns Mas agraïa, amb aplaudiments, el suport ciutadà.

Però l'alegria no és el sentiment més habitual en aquests llocs. Els acusats entren a la vista seriosos, tensos. Alguns, els que estan en presó provisional, ho fan emmanillats. Llancen mirades de menyspreu als policies que els han investigat i que volen comprovar si la seva feina arriba a bon port; també hi ha mirades d'intimidació, com les que reben els xivatos que els han portat entre reixes. Com les que va rebre a la sala de vistes Juan Pedro Lozano, un narcotraficant penedit que va assenyalar una presumpta xarxa corrupta de guàrdies civils, la banda del port.

Aquest odi de vegades esclata de forma violenta, i hi ha acusats que generen enrenou. Els Casuals, els joves de la facció més violenta dels Boixos Nois, que el 2013 es van rebel·lar a la sala de vistes i van amenaçar amb marxar. Els Mossos d'Esquadra van haver d'impedir-ho per la força, cosa que va provocar una batussa històrica.

Però si s'abandona la delinqüència més negra i criminal, costa trobar una alegria conscient com la de Mas. Tampoc entre els polítics que han estat jutjats per causes relacionades amb la corrupció. L'exalcalde de Lloret de Mar, Xavier Crespo (CiU), no reia quan li preguntaven pels seus tractes amb un empresari rus de fortuna dubtosa. Tampoc semblaven feliços Daniel Fernández o Manuel Bustos (PSC) quan van haver de donar explicacions per les seves accions ocultes per haver fet que contractessin una persona de la seva confiança a l'Ajuntament de Montcada. Potser exhibien un somriure forçat, per a les càmeres, però que amb prou feines amagava la tensió dels seus rostres, la seva impaciència, l'amargor de seure al banc dels acusats.

Mas, en canvi, va sortir tan content com havia entrat, repartint petons i abraçades mentre atenia breument la premsa (“ha anat bé”) i es prenia el seu temps abans de tornar a sortir: estelades al vent, aplaudiments, crits d'independència. L'acompanyaven, com a l'entrada, l'exvicepresidenta Joana Ortega i Irene Rigau. L'exconsellera d'Ensenyament, per cert, sortia també contentíssima del judici. “Se m'ha fet curt i tot!”