Jutjats entre el Rei i Cayetana

L’èpica processista dels darrers dies ha quedat dilluns fora del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La visita dels encausats a primera hora del matí al Fossar de les Moreres, la fotografia de la vigília al Museu d’Història de Catalunya, votant al costat de la figura de Guifré el Pilós, els milers de persones esperant els seus herois a la porta del Palau... Res de tot això ha accedit al judici pel 9-N. Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau s’han assegut sols i en escrupolós silenci al banc dels acusats. Al davant tenien el jutge Jesús Barrientos, escortat pels relleus de Carles Collet i coronat per una fotografia de Felip VI; al darrere, observant-los severament, la popular Cayetana Álvarez de Toledo. La dirigent de FAES i de Libres e Iguales no era la protagonista d’aquest excepcional circ judicial, però és qui ha aparegut més en la retransmissió de televisió: la càmera fixa l’enfocava permanentment, amb els braços plegats i el rostre seriós, com la fotografia de Felip VI.

Álvarez de Toledo és coneguda pel públic digital per la seva ja mítica frase “no te lo perdonaré jamás, Manuela Carmena. Jamás”. Álvarez de Toledo va denunciar d’aquesta manera que la seva filla de sis anys va quedar traumatitzada perquè a la cavalcada de Reis de Madrid del 2016 ses Majestats anaven en pijama. Al marge dels seus càrrecs a FAES i Libres e Iguales, Álvarez de Toledo és marquesa de Casa Fuera i va ser diputada del PP al Congrés. Ha assistit al primer jorn del judici del 9-N convidada per l’acusació. Al seu costat hi seia el columnista d’El Mundo, Arcadi Espada. Artur Mas ha saludat Espada durant la pausa matinera i en acabar la sessió ha parlat amb ell uns minuts, a peu de l’escala de Palau, quan estava a punt de tornar al món il·lusionat del procés. De fet, ha estat Espada l’última persona que ha dialogat amb Mas abans de sortir del Palau de Justícia. Álvarez de Toledo m’ha demanat que no escrigués que ella era al judici, però, per desgràcia seva, li he comunicat que el país i el món sencer l’han vist durant tres hores per televisió.

El nacionalisme espanyol ha xalat veient Mas davant del jutge, i potser el mateix jutge també ho ha trobat remarcable. Barrientos ha demanat que prengués lloc per testificar anunciant-lo com “l’acusat Artur Mas i Gavarró”. En canvi, a Ortega i Rigau les ha presentat com a “senyores”. Barrientos ha estat més sever amb Mas que amb les exconselleres; en una ocasió l’ha corregit amb un excés de zel, però la majoria de vegades –quatre– ha estat perquè l’expresident, a diferència de Rigau i Ortega, semblava que parlés en un míting, oblidant-se de respondre concisament les preguntes del seu advocat.

Si als bancs de l’acusació hi havia Álvarez de Toledo, Espada o el fiscal superior de Catalunya, als bancs de la defensa predominava el suport familiar als acusats, encapçalats per la mare i l’esposa de Mas. Durant la pausa de 10 minuts que ha ordenat el jutge, Mas i Rigau han buscat el suport familiar i Ortega, el de Rafael Entrena, la seva parella sentimental i advocat defensor. Dels tres lletrats de la defensa, Entrena era qui semblava més afectat personalment pel que succeïa; un fet normal tenint en compte que dijous i divendres va haver d’estar treballant d’urgència per a alguns dels darrers noms caiguts pel cas del 3%. També ha estat l’únic que durant el judici dirigia alguna mirada còmplice, algun somriure al banc dels acusats.

La resta del públic estava format per periodistes i per ciutadans anònims que un mosso d’esquadra de paisà, assegut al meu costat, havia convidat a accedir a la sala a última hora per omplir les files encara disponibles. Ha estat el cas de Francesc Ollé, un jubilat, titulat d’educació física i infermeria, que havia vingut de Vallirana en un dels autocars organitzats per l’ANC. Ollé s’havia apartat del grup al passeig Lluís Companys, ofegat per la gentada, i s’havia refugiat al carrer Almogàvers. És quan l’agent dels Mossos se li ha acostat i li ha preguntat si volia assistir al judici. Una senyora asseguda darrere nostre, també convidada pel mosso, repetia “això sembla el Polònia” a mesura que passaven les càmeres de televisió i els familiars. Per a aquests ciutadans i per a algun periodista despistat la vista ha estat útil per descobrir que l’acusació representa les demandes de sindicats policials i d’un col·lectiu valencià anomenat Associació Nacional Arca Ibèrica.

Els acusats somreien i parlaven animadament –jo no viuria gaire tranquil si em perseguís l’Associació Nacional Arca Ibèrica– quan ha acabat la primera sessió del judici. Envoltats de la família i assessors, han fet via cap a l’exterior, on la gentada els esperava i on els representants del PDECat, ANC i Òmnium els esperaven per abraçar-los com si tornessin de la guerra. L’advocada de l’acusació particular, María Ponte, s’ha acostat a una finestra preguntant “s’ha acabat l’enrenou?”. Quan ha vist que l’enrenou continuava, ha sospirat teatralment, per ella, per mi i per una funcionària que mastegava un entrepà de màquina en una atrotinada butaca de vellut: l’enrenou ni s’havia acabat ni sembla que ningú tingui intenció d’acabar-lo.